El meu avi va morir a Mauthausen

Publicado: Jueves, 10 Mayo 2018 Escrito por Daniel Imprimir Correo electrónico

 

info imatge:L’escala de la pedrera de Mauthausen, amb els 186 funestos esglaons; a dalt, fitxa de Joaquim Moliné Pallarés a ‘Catalans als camps nazis’, de Montserrat Roig; a baix, Pere Moliné, rere el fil de pues que il·lustra l’exposició ‘Més enllà de Mauthausen’, fins al 19 de maig al CAEE escaldenc

El periodista Pere Moliné evoca la trajectòria que va dur el seu avi Joaquim, deportat número 3239, al camp nazi.

El primer record d’aquesta història és de quan tenia, diu, cap a 10 anys. Posem que cap al 1980. I és de la carta que l’avi Joaquim va enviar al que en quedava de la família: tres fills, tots menors de 12 anys, ja repatriats i repartits per cases dels parents a Barcelona i província. L’àvia havia mort de diftèria a Argelers. Hi esbossava uns plans de futur que mai no es van complir: “L’avi deia que tan aviat com els alemanys l’alliberessin es reunirien tots de nou a casa d’uns parents llunyans que tenien a França i que tots junts embarcarien cap a l’Argentina per començar-hi una nova vida”.

La devia escriure en algun moment després de la derrota francesa, consumada el maig del 1940, quan Joaquim Moliné Pallarés va caure presoner dels alemanys junt amb el batalló de treballadors estrangers en què s’havia enrolat –probablement per sortir del camp d’Argelers–, i el 21 d’abril del 1942, data del seu traspàs, segons consigna Montserrat Roig al monumental Catalans als camps nazis. Moliné havia ingressat el 3 de novembre anterior a Mauthausen, amb el número de matrícula 3239. Tenia 45 anys i només va sobreviure cinc mesos.

Ho recordava la setmana passada Pere Moliné, periodista de RTVA amb dos decennis llargs de trajectòria al país, davant de les tètriques fotografies de Més enllà de Mauthausen, l’estupenda, imprescindible exposició sobre la vida i l’obra del fotògraf Francesc Boix que fins al 19 de maig es pot visitar al CAEE escaldenc. La de l’avi Moliné és una història que la família, diu, ha mantingut durant set decennis en suspens: “El pare no l’ocultava, i la prova és que ens va llegir aquesta carta, però és un record dolorós, com és comprensible, i no havíem intentat mai anar més enllà. El resultat és que en sabem molt poques coses, de l’avi”.

Aquest juliol, ell i la seva germana viatjaran per primera vegada a Mauthausen. Esperen trobar-hi, diu, els “ecos” d’un avi a qui no van conèixer ni remotament. Un avi que encarna el costat més tràgic i desolador de l’exili republicà: de filiació anarquista i amb certa implicació durant la Guerra Civil espanyola amb el comitè local del seu poble –Arnes, a la Terra Alta–, Joaquim i la seva família –esposa i tres fills: el més gran, de 10 anys– van emprendre amb la derrota republicana i com centenars de milers de republicans el camí de l’exili, i van ser reclosos a Argelers. D’Argelers al batalló de treballadors estrangers; d’aquí a l’Stalag 142, el camp de presoners de guerra on van anar a raure la seva companyia; i de l’Stalag a Mauthausen, on ingressa el 3 de novembre de l’any 1941, i sospita Pere que va ser després de passar per algun altre camp. Boix, que hi havia ingressat a finals de gener del mateix 1941, s’havia incorporat al setembre al servei fotogràfic del camp, d’on ja no se’n mouria fins a l’alliberament, el 5 de maig del 1945.

4.761 morts espanyols

Joaquim forma part dels prop de 7.000 republicans espanyols que van anar a espetegar en aquest camp de concentració austríac. Un destí fatal, perquè hi van deixar la pell 4.761: set de cada deu. I en el pitjor moment: 4.521 d’aquestes 4.761 víctimes van morir-hi el 1941 i el 1942. Pere ho desconeix quasi tot sobre la trajectòria del seu avi a Mauthausen: ni el comando a què el van destinar, ni el barracó que li van assignar, ni molt menys la causa oficial del traspàs. “M’he demanat sovint”, diu Pere, “com devien ser aquests últims mesos del meu avi: és més que dubtós que arribés a ser kapo, els presoners en què els SS delegaven l’ordre intern del camp; eren normalment presos comuns i d’origen alemany, i a més no va tenir temps material. Queden dues alternatives: que intentés resistir –com Boix, que a més va tenir la fortuna del seu costat– o que, molt més probablement, es deixés anar”.

Es decanta finalment per aquesta última: “El meu avi era un home madur, derrotat, que probablement sabia que la seva esposa havia mort, i sense esperances raonables d’un alliberament més o menys pròxim perquè Franco s’havia desentès del destí dels republicans internats als camps nazis i perquè a finals del 1941 la victòria encara semblava més a prop de l’Eix que no dels aliats”. Si a tot això afegim una alimentació insuficient, una salut probablement minada després de dos anys d’exili i una feina esgotadora, s’entén el final que Pere li imagina: “Un dia es devia deixar anar. Potser es va deixar caure per les escales de la pedrera de Mauthausen, o li va aguantar la mirada a un oficial de les SS i li van engegar un tret o, simplement, va deixar de menjar. Es va rendir. En aquelles circumstàncies, qui l’hi pot retreure?”

Els ecos de Joaquim Moliné ressonen ara també al CAEE gràcies a les fotografies que Boix en va rescatar. Segons la cronologia, no va coincidir ni amb la visita al camp de Himmler i altres jerarques nazis, l’abril del 1941; ni amb la dantesca jornada de desinfecció que va tenir lloc el 21 de juny del 1941 al pati dels garatges de Mauthausen; ni amb la patètica desfilada que les SS va organitzar el 3 de juliol del 1942 a compte de Hans Bonarewitz, jueu austríac que va ser capturat després d’un intent de fuga: el van obligar a desfilar camí de la forca, precedit d’una orquestra que interpretava J’attendrais. Ni desgraciadament, amb la captura, interrogatori i mort del comandant de Mauthausen, Franz Ziereis, el 24 de maig del 1945: tots aquests moments estan documentats en les fotografies salvades per Boix i el seus companys de captiveri. Recordar-los és un acte d’estricta justícia. I d’estricta humanitat.

Escrit per:  A. Luengo / Fotos: SS / Màximus
Visto: 22