Opinion

La nova pandèmia vírica: el pànic (II)

Creado: Sábado, 28 Marzo 2020 Publicado: Sábado, 28 Marzo 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Ja fa uns dies em vaig referir a l'estat emocional de la por i el pànic i com afrontar la situació que estem passant. També com ocupar-nos en estat de confinament. Ara m’agradaria explicar-vos alguns hàbits que tenim en aquests moments de pànic deguts a la crisi sanitària que estem passant. De fet, és la primera pandèmia mundial que viu Andorra. Ens dificulta les tasques diàries. Però hi ha algunes com anar a comprar que  s’han de fer, però seguint les mesures adients i indicades pel Govern. Ho podeu consulta a la web 

Aquesta crisi, que quedi clar, que afecta a tothom: periodistes, gent que està als comerços i molt més els serveis d’emergència, psicòlegs de guàrdia 24 hores gairebé i molt més. Jo sóc col·laborador d’algunes tasques de voluntariat social. Ja hi ha molts serveis disponibles per pal·liar les dificultats: la Creu Roja andorrana i altres voluntaris i entitats sense ànim de lucre així com privats  diferents per ajudar en tot el que sigui possible. S’ha de fer una cadena solidària, de fet és el nostre lema andorrà!

Tenim l'oportunitat de canviar d'hàbits, de ser responsables i de saber actuar bé. De reiniciar tot el nostre dia a dia: el món no s'acaba pas. I podem canviar els nostres hàbits de descans per fer-ho millor. Aprofitem tots per estar més per nosaltres mateixos. Oblidem la por. Ajudem-nos a pal·liar aquest estrès

Però he de dir que per mi que puc escriure sobre això ja que he passat en circumstàncies més dràstiques i diferents. I crec que puc ajudar a les persones o almenys aquesta és la meva intenció. És fàcil d'entendre que no és gens fàcil. Jo sóc el primer al qui li costa el dia a dia. Però repeteixo que donar aquests consells em fa sentir útil. Perquè així, en realitat no perdo algunes rutines del meu dia a dia. Abans parlava de la compra. Doncs tinguem clar que s'han de seguir les indicacions que se'ns dona. Recomanaria als empresaris dels comerços oberts fer-los una mica més accessibles als clients. He sentit empleats, cansats de portar la mascareta, queixar-se i fins i tot m'ha passat veure treballadors de mal humor dient-me ja t'he dit els preus quatre cops fent-me fora del comerç en sí, amb un nerviosisme extrem que puc entendre. 

Però han de recordar que els que surten a comprar, no surten a comprar per oci. Surt a comprar i torna a casa. Tots estem nerviosos i si fem més fàcil les compres estarem més tranquils. Ser més accessibles podria calmar aquests incidents que són cada cop més habituals. Situacions d'estrès i nerviosisme que van a més. Alguns exemples més. Com l'aforament és limitat no costa res anunciar els preus de matèria primera fora del local i pel que fa als preus unitat anunciar també el del paquet. Potser sembla una rucada però evitem que la persona que està nerviosa hagi de calcular el que té per gastar. Recordem que estem a prop de final de mes i facilitar les compres donant un suport als clients i empleats i caixers podria fer que el nerviosisme baixés. Per una cosa tan simple com facilitar abans d'entrar a la botiga el preu dels productes bàsics. Torno a dir-ho perquè crec que ha de quedar clar. Estem, també, en una crisi econòmica. Molts han comprat compulsivament, sí, però estem a prop de final de mes i hi ha molta gent angoixada. Siguem responsables i ajudem-nos els uns als altres.

També vull dir que si escric això és per intentar ajudar-vos però també per ajudar-me. Es tracta de tenir més autocontrol. I per gestionar l'estrès que estem patint a causa de totes les limitacions pot ser important fer relaxació, meditació i exercici. A hi https://www.andorradifusio.ad hi ha un apartat amb exercicis de gimnàstica. Tenim tantes coses a fer que podem omplir el temps. Hi ha els puzzles o, per exemple, la tradició francesa ‘netoyage de printemp’. Que consisteix bàsicament en canviar la roba d'hivern a la d'estiu. Podem fer-ho i també tasques de la casa que havíem deixat penjades. Insisteixo: és normal que tots sense cap excepció patim atacs d'angoixa i nervis i altres crisis. Sense emocions no seríem persones. Jo també les pateixo i, de fet, aquesta passada nit les he tingut. Però que quedi clar que és un estat normal en situacions com la que patim.

Tots junts podem canviar, però també tots junts podem superar aquesta pandèmia. Cadascú ha de posar aquell gra de sorra de forma adient i responsable. Ei, i això, la vida són quatre dies i potser menys i dos d'ells els passem dormint. Hem de riure més que no costa res. Molts ànims a tots: junts podem superar-ho tot

I finalment volia fer menció a la cura dels animals de companyia. Un gos s'ha de treure, òbviament, però hi ha zones com Ciutat de Valls on no és pla que tothom tregui el gos a la mateixa hora. Siguem responsables, tenim almenys dotze hores per treure l'animal. Intentem trencar en això la rutina. El gos necessita sortir, és clar, però no tots al mateix moment i lloc. Recomanaria rotacions. De fet, es  podria fer un grup de whatsapp o Facebook i coordinar les sortides dels gossos durant el dia i fent torns de tres gossos a l'hora en una zona, per dir un exemple. No és bo treure tothom el gos a la mateixa hora. He arribat a veure 8 en un carrer al mateix moment. Tenim l'oportunitat i el deure d'aplicar la cura de l'animal de forma responsable.

Per tant, fem una petita reflexió meditada. A mi m’ajuda molt i més les nits que em costa dormir. Parlem amb les plantes, fem ioga… Hi ha una allau de canals oberts i ajudes sobre això a la televisió i Internet.  Tenim temps per tot allò que en un dia normal no podríem fer i, en gran part, són tasques de la casa. Fem-les. Tenim l'oportunitat de canviar d'hàbits, de ser responsables i de saber actuar bé. De reiniciar tot el nostre dia a dia: el món no s'acaba pas. I podem canviar els nostres hàbits de descans per fer-ho millor. Aprofitem tots per estar més per nosaltres mateixos. Oblidem la por. Ajudem-nos a pal·liar aquest estrès. No costa res. I és cosa de tots al cap i a la fi.

Tots junts podem canviar, però també tots junts podem superar aquesta pandèmia. Cadascú ha de posar aquell gra de sorra de forma adient i responsable. Ei, i això, la vida són quatre dies i potser menys i dos d'ells els passem dormint. Hem de riure més que no costa res. Molts ànims a tots: junts podem superar-ho tot.

Daniel Cascon Commenge -Activista Social

Fuente: https://www.altaveu.com

La nova pandèmia vírica: el pànic

Creado: Martes, 17 Marzo 2020 Publicado: Miércoles, 18 Marzo 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

És normal tenir por i fins i tot és bo. Com deia Nelson Mandela: "Vaig aprendre que la valentia no és l'absència de por, sinó el triomf sobre la por. L'home valent no és el que sent por, sinó aquell que conquereix aquesta por". Però una cosa és la por i l'altra és el pànic. I això darrer és molt més greu. Aquests dies estem obsessionats amb la Covid-19 i és cert que la informació és primordial. Però la bona informació no s'acostuma a adquirir a les xarxes socials perquè acostuma a haver coses incertes i és la porta a la frivolització, a fer bromes sobre aquest tema -que no considero ètic- i al pànic. Passem de la por al pànic en pocs moments. I parlo amb coneixement de causa. Com a afectat que pateix un estrès postraumàtic agut, amb claustrofòbia, sé que estar tancat a casa és com veure la mort. Però també sé que és necessari.

És necessari demanar informació a fonts segures, a poder ser, oficials i mèdiques, i intentar no anar als serveis sanitaris si no és urgent per no col·lapsar-los. Ni és hora de comprar compulsivament a les botigues. Potser podem treure alguna cosa positiva de tot això. Podem estar a casa jugant a jocs, fer allò que en el dia a dia sense coronavirus no teníem gaire temps de fer, com descansar, estudiar i aprofitar per fer tot el que no podíem dur a terme amb habitualitat quan treballàvem. I intentar actuar amb la màxima normalitat possible. Per exemple no trucar 30 cops en un dia a familiars i amics per dir alguna cosa.

Repeteixo: la por és normal i bona, el pànic també pot arribar a ser normal però s'ha de controlar amb molta cura.  S'ha de distreure la ment. Jo estic per exemple fen l’article a 2/4 de 5 de la matinada perquè no puc dormir. Demà no he de matinar per anar a la feina i puc escriure tranquil·lament un article sobre com calmar la gent i, així, mirar de calmar-me jo mateix. Recordem que hi ha persones que pateixen malalties greus que son persones que necessiten ser ateses. I que han de ser la prioritat dels professionals de la salut que estan fent una bona feina. I crec que s'ha d'aturar el virus del Covid-19 però també el del pànic.

Ànims a tots, espero que arribem a aprendre més de la vida gràcies a aquesta situació tan traumàtica per tots i entre tots. Us deixo un parell o tres de webs que us poden ser d'interès.

L'OMS : https://www.who.int/es/emergencies/diseases/novel-coronavirus-2019

La web de Salut de govern https://www.salut.ad/

Instituto de Salud Global de Barcelona   https://www.isglobal.org/coronavirus-lecciones-y-recomendaciones#

Font :www.altaveu.com

Tots som una mica psicòlegs i els cambrers més

Creado: Martes, 03 Marzo 2020 Publicado: Martes, 03 Marzo 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Sentim parlar sovint de la no cobertura, per ara, dels psicòlegs de la CASS. I és un senyal del gran nombre de persones amb necessitat de ser ateses i escoltades. Però s'ha de reconèixer que hi ha un substitut que va molt bé. Els cambrers. Perquè, ¿oi que la majoria anem a fer una copa o un cafè al bar i allà expliquem els nostres problemes? ¿I oi que preferim això a estar parlant davant d'un senyor que, molts cops, porta bata blanca?

I això que els cambrers no són psicòlegs de formació (algun potser sí, qui sap) i ho sé perquè he fet de cambrer amb gent gran. I descobreixo que la part més important de la feina i per la qual no m'han pagat, ni falta que fa és escoltar els clients... a més d'atendre'ls. Són els cambrers els qui fan la feina, sovint dels psicòlegs, escoltant i escoltant els clients. De vegades, passant els límits quan aquests van passats de rosca i se'ls ha de parar els peus.

Desgraciadament per a moltíssima gent és l'únic psicòleg que es podran pagar, l'única atenció que podran rebre en aquest àmbit perquè la CASS encara no els inclou

De vegades penso que el més dur de ser cambrer és això i que tenim més feina en aquest sentit que els psicòlegs de veritat, els qui estan al despatx. Perquè el més important és saber atendre i desgraciadament per a moltíssima gent és l'únic psicòleg que es podran pagar, l'única atenció que podran rebre en aquest àmbit perquè la CASS encara no els inclou. I és una pena que hauria de fer reflexionar al SAAS, a la CASS, a Govern perquè, sí, la tasca dels aficionats a la psicologia anomenats 'cambrer', és bona, però l'altra és imprescindible.

I està molt bé usar els cambrers i psicòlegs aficionats de rebaixes, sí, allò que anomenem Facebook, però és una pena que el lloc més barat per desfogar-se sigui el bar. I això ara a més que tot i que diuen que hem sortit de la crisi jo no ho veig. En fi, que està molt bé explicar les teves neures als cambrers. Però recordem que aquests només són això. I molt dignament, és clar.

Font:www.altaveu.com

Els rics, més rics, i els pobres, més pobres

Creado: Viernes, 21 Febrero 2020 Publicado: Viernes, 21 Febrero 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

L’altre dia parlava amb un immigrant espanyol que buscava feina al nostre país. Estava molt il·lusionat, ja que m’assegurava que Andorra és com, no sé, com el somni americà o altres. Jo li responia que el Principat no és tan bo com es podria pensar i a tall d’exemple li vagi ensenyar els preus dels lloguers i els salaris que es paguen habitualment. No s’ho creia i em responia que això no podia ser veritat i que aquí “érem tots rics”. I m’assegurava que si el Govern busca treballadors fora serà per alguna raó.

Pensava que encara no ha hagut de patir el que hi ha al país: la manca de molts drets socials reconeguts i la filosofia imperant: “busca’t la vida i espavila’t”. En fi, què diré que no sabeu: lloguers a 1.000 euros al mes i salaris de 1.080. I torna a haver-hi, això diuen, pisos pastera amb vuit persones que estan juntes perquè és l’única manera. Cada cop estic més convençut que el meu país s’enfonsa. I jo que pateixo una malaltia degenerativa que m’està consumint faig tot el possible per pal·liar els efectes d’aquest desastre. No és agradable, però em fa sentir útil perquè així inverteixo en alguna cosa que pot ser bona per al meu cos i vida plens de cicatrius. La realitat d’Andorra que es ven està maquillada i no és un país de rics. La veritat és que els rics són més rics i els pobres més pobres. I crec que els rics s’han carregat i enfonsat aquesta terra. Fa deu anys això no es veia gaire, però ara la crisi ens ha afectat la gran majoria, sobretot els qui van venir a Andorra per fer el seu somni americà i van haver de marxar. I els joves que no subsisteixen. Mentrestant la classe política, amb molt poques excepcions, es dedica al joc de la cadira. Sembla que als consellers generals els faci més il·lusió lluir les seves vestimentes que servir als qui diuen servir, dels que passen.

L’Andorra que jo vaig conèixer ja és morta i es busca nous immigrants perquè treballin sense cuidar-se del seu dret a viure amb dignitat. Però això sí ara hi ha nous gratacels que arribaran al cel i faran somniar a la gent... tot i que el somni andorrà (fa falta repetir-ho) no es compleix.

www.bondia.ad

Qüestió de civisme; model de societat

Creado: Lunes, 27 Enero 2020 Publicado: Martes, 28 Enero 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

El civisme és una virtut que s'ha oblidat molt últimament. I això és un problema greu. Aquesta qüestió ha fet que molta gent m’hagi acabat decebent: sempre s'estan queixant dels impostos i multes. Aquesta queixa està molt bé, però també s'ha de tenir en compte l'altra cara de la moneda i recordar el nostre lema de país a banda de fer més país. Això vol dir ser més cívics, més humans i amb una educació personal més gran. No sempre hem de donar la culpa als altres i com diria aquell ens hem de preguntar què podem fer nosaltres per la comunitat i no aquesta per nosaltres. 

Darrerament hem vist joves voluntaris netejant la brutícia de la Comella, un fet del tot positiu. En canvi, veiem que hi ha gent que llença cinc sofàs, tres llits i quatre rentadores al carrer i que s'espavili el comú. I crec que hauríem de recordar que els empleats del comú tenen una feina que pot ser per exemple mantenir i netejar les carreteres i que hauríem de procurar no saturar-los inútilment. I més en moments de col·lapse per la neu com els que hem viscut últimament. 

El futur passa pels nostres actes. No està escrit. I podem posar un granet de sorra per ajudar a que el país i el món tiri endavant i sigui una miqueta millor. Com diu el nostre lema: Virtus Unita Fortior

Perquè sí, paguem els nostres impostos i bla bla... però estaria bé que netegéssim les voravies que ens pertoquen quan pertoca i que equipéssim bé els vehicles abans de sortir al carrer. De passada, podríem recollir els excrements dels gossos si en tenim i no llençar les burilles al carrer si fumem. O no saturar contenidors de brossa, perquè total ja s'espavilaran els del comú (com he dit abans). Perquè la convivència és o ha de ser de tots. No de la corporació i tomba que gira que tomba. Veig molta gent que es queixa també de la poca treta de neu i molts que ho fan no es molesten en anar equipats per un país de muntanya. En fi, la culpa no és sempre dels altres.

Una societat justa és una societat col·laboradora, a la qual tots ens hem de sumar. Aportant el que podem. Perquè l'alternativa és enfonsar el país i el món simplement passant la pilota als qui manen o a qualsevol altre, això sí a sobre ni anem a les urnes quan hi ha eleccions. Està bé reclamar i reclamar, incloent-me a mi, és clar, però també hauríem de ser més responsables. Informar-nos més del que hi ha per fer una societat més justa i equilibrada i democràtica.

El futur passa pels nostres actes. No està escrit. I podem posar un granet de sorra per ajudar a que el país i el món tiri endavant i sigui una miqueta millor. Com diu el nostre lema: Virtus Unita Fortior.

www.altaveu.com

L’Andorra real: lluitem pel 2020

Creado: Jueves, 16 Enero 2020 Publicado: Jueves, 16 Enero 2020 Escrito por Administrador

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Daniel Cascon Commenge

Continuo preocupat pel futur del nostre país i estic més preocupat perquè no veig que la gent lluiti per un canvi que és molt necessari. He passat pel millor any de la meva vida darrerament. Actualment treballo donant suport a padrins des de l’abril i estic content perquè com a discapacitat que he estat és la primera feina normalitzada que tinc després d’haver estat molt temps dependent de l’agència Agentas.

M’havien educat amb el mite que Andorra ho té tot. I he descobert que no era ben bé així, ja que m’ha costat anys i anys poder tenir una vida més o menys autònoma, ja que m’era difícil trobar una feina, fins que el Comú dirigit per Conxita Marsol me la va proporcionar. I molt orgullós estic de la tasca que faig. Però ara no tinc gaire ganes de parlar dels meus problemes, ja que per ara les coses em van a millor.

Per tant, no estic preocupat per mi, sinó per la meva comunitat. És cert que aquesta és una comunitat dura, però segueixo sorprenent-me de les poques ganes de lluitar pels seus drets de la immensa majoria de la gent. Potser és que m’he tornat masoquista (jo vull creure que més responsable) però crec que hem de ser conscients de la necessitat d’ampliar els ajuts socials perquè a Andorra hi ha molta gent que pateix força. La crisi no sembla que hagi acabat i la situació, perdoneu, per a molts i moltes és força bèstia.

I vull veure un canvi radical aquest 2020. Vull que aquell mite que Andorra es vivia molt bé torni a ser-ho, però per això hem de saber que els miracles no existeixen. La gent ha d’aportar la seva opinió i no callar. Costi el que costi. Poso el meu exemple. Em costa molt escriure això perquè tot el que fem ens repercuteix personalment, però he après que hem de dir el que pensem, amb educació això sí, i jo el que penso és que vull un país més igualitari, on totes les opinions comptin. Aquest és un país on encara hi ha solidaritat i per això crec que hi ha esperança i que entre tots plegats podrem arreglar la nostra societat. I si no és així és igual, perquè la vida són dos dies i millor passar-los amb la dignitat més gran possible. I acabar amb els abusos o almenys intentar-ho.

Aquesta és la meva peculiar carta als Reis Mags per al 2020.

Daniel Cascon Commenge , Activista Social

Font: www.bondia.ad