Opinion

Residents i andorrans en una Andorra igualitària

Creado: Lunes, 16 Abril 2018 Publicado: Lunes, 16 Abril 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Com podem millorar el país i a la vegada augmentar els drets i deures de tots?

Vivim en una societat en què les notícies dels nostres diaris sobre Andorra no són d’interès primordial per a la població. Tothom mira més els diaris de fora del país o els esportius, naturalment també de fora del Principat. A poca gent, de vegades sembla que a ningú, li interessa gaire el que passa al nostre país. Expressions com "la política és la política i no canviarà mai" o "comentaris com els diaris només fan que publicar males notícies i preus que pugen, que és el mateix" són molt habituals. Em quedo molt sovint amb les ganes de dir-los: "Està molt bé debatre, això ja és fer política... Però també s’ha d’actuar".

Les respostes acostumen a ser que la política és corrupció, que sempre acaba igual o que soc resident i puc pagar impostos, però no votar ni opinar perquè no tinc la nacionalitat andorrana. També n’hi ha que directament em diuen "no em parlis de política" quan trec el tema. He de reconèixer que fa uns anys jo mateix era d’una opinió similar i em considerava apolític i antisistema. També deia que els diaris són depressius. Però al llarg del temps he anat evolucionat i m’he adonat que no tenia raó en això i que hem de lluitar més pels nostres drets i exercir més els nostres deures. I ho he vist ara que el Govern té menys en compte aquests drets i deures, sobretot als residents que no tenen passaport andorrà. Ara, doncs, considero que la manca d’educació sobre la política andorrana i el poc interès no és bo. Perquè he descobert que el nostre deure principal és lluitar per decidir quin tipus de política i model de país i Estat volem i necessitem.

Crec que toca aprendre a actuar sense discriminacions i, per això, una de les primeres coses a demanar és que aquells que ja paguen impostos puguin, igualment, votar. I fer-ho amb optimisme perquè hi ha algunes demandes que comencen a fer-se realitat, però encara hi ha molt camí per recórrer.

Però s’ha de tenir present, i és una cosa que em trobo escoltant gent aquí i allà, que hi ha moltes lleis, però que el més important són els reglaments, i que aquests siguin efectius. Que es compleixin les lleis, vaja. Per tot això, i alguna cosa més, m’atreveixo a animar a llegir els diaris, perquè com menys ignorants siguem de les coses del país més útils podrem ser i més bons ciutadans. I serà més difícil que se’ns imposin coses sense tenir en compte la nostra opinió. També us animo a tots a una cosa més difícil: a denunciar les injustícies. Perquè només així podrem aconseguir un país millor. I lluitar contra la por al que ens pot passar si ho fem.

Perquè al final el país serà el que nosaltres fem i decidim i per aconseguir-ho és necessari defensar el que considerem més just i fer-ho sense por. Ajudant els altres tant com puguem i deixant l’egoisme tant de costat com puguem. Perquè així es faci realitat el lema del nostre país: "Virtus Unita Fortior" –ja saben–: "La virtut, unida, es més forta".

Discapacitat i salut mental: una reflexió

Creado: Domingo, 03 Diciembre 2017 Publicado: Domingo, 03 Diciembre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

El 3 de desembre es va celebrar el Dia mundial de les persones amb discapacitat i, encara que sigui amb unes setmanes de retard, voldria aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre la discapacitat psíquica.

Abans de res, ens podríem preguntar què és la salut mental i quina és la situació de la salut mental a Andorra.

Els trastorns o malalties de salut mental dificulten el dia a dia a moltes persones, i es converteixen en una veritable discapacitat. Aquestes malalties limiten molt les persones que les pateixen. I hem de dir que, desgraciadament, a Andorra, els poders públics tenen molt oblidada la salut mental. El centre de salut mental, per exemple, cada vegada té més casos per atendre i els seus serveis no sempre funcionen com haurien de fer-ho.

Durant anys i anys s’ha promès un centre sanitari per tractar els malalts crònics a Santa Coloma. Però aquesta promesa encara no s’ha complert.

Però tornem a la situació dels malalts mentals. Sovint han de ser tractats a fora del país perquè no hi ha més remei, ja que al Principat falten centres específics per a ells. Aleshores, la persona que ha de ser tractada ha d’afrontar problemes, però també els seus familiars. En aquests casos, la família ha de viatjar cada mes o cada quinze dies per veure el seu ésser estimat, amb el cansament que això suposa, i poder fer-li una visita de poc més d’una hora.

La salut mental és una discapacitat però no s’hi destinen prou recursos, i això provoca als afectats depressions i una vida més limitada. I s’ha de tenir en compte que la informació sobre els serveis de salut mental no és la que hauria de ser.

I tinguem en compte que sembla que cada cop hi hagi més afectats per trastorns mentals. Almenys un 25% de les baixes són per problemes d’aquest tipus.

Tot i això, diria que hi ha un problema més greu. Estem parlant de la incomprensió que els envolta en el seu dia a dia. Aquestes persones pateixen un estigma social molt gran. I hauríem de tenir en compte que el fet de tenir una depressió o un trastorn no fa que siguin persones amb menys drets. Tenen unes capacitats limitades o una diversitat funcional. Però se’ls ha d’ajudar més i no fer-los falses promeses que encara els provoquen més sentiments depressius. Se’ls ha d’ajudar amb sortides i teràpies de socialització, fet que no és encara el més habitual.

Perquè l’actual sistema de salut mental no els ajuda prou i els frena, i això ha empitjorat per les retallades, que han fet que sigui més difícil que el pacient millori. Després, pot entrar en un cercle viciós depressiu.

Tampoc és sempre satisfactòria l’atenció dels serveis socials, de la CASS i els altres organismes destinats a oferir, teòricament, ajuda a la ciutadania. Per què? Perquè molts cops el tracte que s’ofereix als usuaris és el que es dona a un expedient humà, sense tacte a l’hora de parlar. Sense orientació sobre el que es pot demanar i ....sense humanitat.

Es necessiten, doncs, més ajudes i més suport humà. I insistir més en teràpies efectives que tinguin en compte que la salut mental és equilibri emocional i s’ha de tractar igual que un refredat o una grip, amb prou recursos perquè aquest equilibri torni si ha desaparegut.

Amb aquest resum penso que és obvi que s’ha de millorar urgentment en molts sectors. I també crear un hospital específic per a trastorns mentals a Andorra. Però no ens hem de quedar aquí: hem d’anar més enllà i crear un sistema més accessible i que no generi més depressions. I sobretot recordar que la discapacitat és una capacitat limitada. Ningú és menys que ningú per ser discapacitat. Se’ls ha de respectar i sobretot ajudar. No es pot millorar en salut si no se’ls ajuda, i més avui en dia.

Se’ls ha de prestar més atenció i escoltar-los amb dignitat.

Informa : daniel cascon commenge

Font Informativa :www.bondia.ad/opinio

Joves vulnerables, oblidats i apartats del sistema

Creado: Jueves, 19 Octubre 2017 Publicado: Jueves, 19 Octubre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Qualsevol jove d’Andorra pot passar una crisi socioeconòmica. No tots són “ninis”; alguns, de fet molts, volen tenir la seva pròpia vida, treballar pel seu futur i crear el seu projecte de vida, cosa que es converteix en una situació difícil i complexa per a alguns al nostre país.

Molts joves són, doncs, els que volen treballar, independitzar-se, i no dependre de ningú, però no tots tenen els recursos suficients per realitzar aquest canvi de vida. És a dir, no tots poden ser totalment autònoms.

A l’hora de buscar les solucions per les seves mancances, que pot ser habitualment una empenta socioeconòmica, molts es dirigeixen al Servei d’Orientació dels Joves de Situació Vulnerable, entre altres serveis. I, malauradament, aquí no troben el que busquen. Se’ls falta al respecte, se’ls desinforma i molts cops es fa el possible perquè es busquin la vida i per no haver de pagar-los ajuts, quan tan sols volen una solució i una sortida digna per poder fer el seu camí i projecte de vida sense dependre sistemàticament de ningú.

Considero que Andorra, actualment, funciona en l’àmbit social d’una manera totalment inhumana, i així es veu com són atesos aquests joves. Com si fossin un problema pel país i els serveis socials. Ho he viscut i segueixo vivint-ho, acompanyant nois i noies del nostre país a buscar solucions pel seu projecte de vida.

Amb aquest tracte es creen més problemes, quan el que s’hauria de fer és buscar una solució i facilitar-la als afectats, fins i tot i més sovint, al col·lectiu de joves en alt risc d’exclusió. El nostre Govern paga 600 euros per cada ajut de precarietat i allotjament en pensions depriments als usuaris. Sense ajudar-los amb un pis i a assumir depeses bàsiques, les pensions hostals tan sols són solucions provisionals, ja que només tenen un llit, una pica i un bidet amb àpats, banys compartits, sense televisió ni res més. Com deia abans, tot pagat des de Govern directament a hostals i pensions: 600 euros per usuari en concepte d’allotjament mensual per precarietat.

Se’ls dona pensió completa, sí, però ni estris de neteja ni cap despesa fora de l’hostal. Per tant, sovint han de demanar diners per sabó a altres persones per poder anar a treballar en condicions, si és que troben feina. Així és com malbarata els diners el Govern de DA. Repetim-ho: marginant els joves amb precarietat, gastant-se molts euros en pensions per a gent que ja té 18 anys. Una situació molt vergonyosa quan la seva funció hauria de ser vetllar per l’usuari perquè tingui un futur estable.

El més cruel, crec, per als nostres joves és que no se’ls informa dels drets quan estan sent seguits pel Servei d’Orientació. Se’ls demana que busquin ells mateixos

la solució als seus problemes o que dormin a casa d’amics o coneguts amb la finalitat d’estalviar-se ajudar-los, com si fossin un problema per Afers Socials. Fins i tot els fan signar papers sense donar-los cap còpia ni explicant-los què firmen. Tampoc se’ls informa dels drets i ajuts que estan disponibles per a cada usuari. Fins i tot s’arriba a violar la seva intimitat a l’hora de parlar amb els mateixos usuaris dels seus problemes. Jo he viscut en una pensió en aquestes condicions, i trobo que era i és un ambient trist i desolador.

Què costa pagar un pis i invertir el que sobra en estris i àpats? Per què el Govern gasta 600 euros per a cada persona però no fa cap acompanyament en pisos socials passats els 18 anys? Aquesta és la situació dels joves andorrans i residents que fan el pas de voler-se emancipar. Què vol fer el nostre Govern de la nostra joventut?

On és la famosa Cartera Social (aquell llibret, tríptic, que orienta a la població pel que fa als drets i a les ajudes que pot rebre cada col·lectiu)? Una cartera que és fonamental per complir els requisits de la llei social.

Al ministeri m’han dit que no saben què és una cartera social. Vergonyós! Són la branca central de la llei social d’Andorra i, en canvi, generen manca d’informació i confusió en ajuts que es realitzen. Mentrestant, molts joves voldrien ajudar al país, però sense informació dels ajuts i drets canvien d’opinió i ja només volen marxar-ne. A això ajuden les massives ajudes discriminatòries, ja que segons qui ets i quin nom tinguis, tens o no dret a ajudes socials. Tan sols has de callar i buscar-te la vida. Cada dia que passa més joves prefereixen estar al carrer, farts del cansament que els provoca la humiliació que reben del nostre Govern. I pensen: quina finalitat té per a un jove demanar ajuts, si al final ens tanquen la porta cap al carrer?

La joventut d’Andorra està totalment abandonada quan, en el fons, són el seu present. Però un país sense un present estable no podrà donar un futur estable, i si segueixen ajudant per aquest camí discriminatori i no donen la mà als nostres joves, ells marxaran i no vull pensar com serà la nostra Andorra d’aquí 20 anys.

Espero i desitjo que això canviï i que es faci pública la famosa cartera social, ja que sense informació la llei social i l’atenció és discriminatòria.

Tan sols vull donar forces als nostres joves andorrans i residents. No esteu sols. Seguiu lluitant pels vostres drets. No us deixeu emportar per la humiliació del Govern actual.

Sou el present i Andorra és vostra. Podeu canviar-la. Teniu drets que s’han de respectar des del ministeri d’Afers Socials i els seus departaments. Heu de reclamar els vostres drets com a persones i no tolerar més aquest tracte, ja que com diu algú tots som Andorra.

 

Que es el priaprismo? sintomatologias

Creado: Miércoles, 28 Junio 2017 Publicado: Miércoles, 28 Junio 2017 Escrito por Admistrador

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

 

Se trata de una patología bastante menos difundida que otras como la anorgasmia o la eyaculación precoz. Su causa es desconocida pero no pasa desapercibida para los que lo padecen. El priapismo es una enfermedad en la que el individuo sufre una erección continua y dolorosa sin que exista excitación sexual alguna. Concretamente, el pene está firme pero el glande blando, por lo que la erección solo se establece en los cuerpos cavernosos y no en el esponjoso donde se aloja el glande.

Esta enfermedad, que provoca un intenso dolor, hace que el pene se mantenga firme durante incluso varias horas, hasta que retorna a su estado flácido. Algunos medicamentos (como los antidepresivos) y las drogas pueden provocar priapismo, aunque en la mayoría de los casos se desconoce el origen.

La gravedad es tal que, aunque se produzca un orgasmo, la erección del pene no desaparece y tampoco se consigue aliviar el dolor ya que se trata de un tipo de erección distinta a la habitual.

Para evitarlo, los expertos recomiendan ir al baño a menudo, tomar abundante agua y no prolongar en exceso la actividad sexual. Si no se acude al médico y la erección dura más de cuatro horas, los tejidos del pene pueden acabar dañados y conducir a la disfunción eréctil.

La etimología de la palabra priapismo proviene del griego Πρίαπος, el dios Príapo, una entidad que se representaba con una erección permanente y desmedida que encarnaba la fuerza fecundadora de la naturaleza, esto es, el dios de la fertilidad.

El priapismo en las mujeres también existe pero se denomina priapismo del clítoris o clitorismoy hace referencia a la erección continúa y dolorosa del clítoris.

en otros casos ,

El priaprismo tambien es un efecto segundario de tratamiento con testosterona , la hipofisis es la glandulal homonal que secreta todas las hormonas la testosterona y su efecto se basa en el animo i el bien estar de todos . afectados del sindromeklinfelter O sindrome XXY , requieren tratamiento de testosterona , al ser un farmaco sintetico , muchas veces extraido de animales , facilita i normalisa los riesgos i calidad de vida de personas con dicho sintomas , cuyo tratamiento provoca priaprismo nombre de los dioses griegos , el priaprismo es grave si no se save tratar puede provocar ambolias genitales , debido a ereciones demasiado lñargas y duraderas con intenso dolor sin estimulo previo , pero para muchos 1 de cada 700 es el pan de cada dia , para vivir con total normalidad , i sin ser sintoma simple de antidepresivos , siendo sintoma de un tratamiento complementario para los que padecen falta de testosterona...
Mostrar más reacciones
 
Los antideprsivos actuan estimulando la hipofisis glandulam hormonal que metabolisa todas las hormonas , serotonina hormona del animo , melatonina hormona del sueño , testosterona hormona sexual entre otra muchas esta glandula se aloja en bajo el cerebo i es encaargada de segretar todas las hormonas
Mostrar más reacciones
 
El priaprismo es algo molesto una simple erecion para todo , puede ser para un afectado de priapismo algo anormal , sobretodo , depues de mas de 8 horas sintomatoligia migrañias i dolor en el mienbro sexual , asi como mareos i muchos otros sintomas , en estos casos el mejor remedio es actuar como una simple erecion intentando bajar la erecion de manera mas natural posible , no siempre funciona pero ayuda al afectado , muchas hormonas puden producirlo , tratamiento masturbaciones mas frecuentes evitan estos priparismos y alivian al afectado , la comprension psicologica i apoyo moral es fundamental

Con la colaboracion de : Daniel Cascon Commenge

La realitat dels ajuts de lloguer d’habitatge ‘in situ’

Creado: Jueves, 04 Mayo 2017 Publicado: Jueves, 04 Mayo 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

DC., 03/05/2017 - 01:25

Per demanar una simple subvenció de lloguer d’habitatge ens demanen més de quinze justificants i el més greu és que després de l’aprovació, si és que és favorable, ja es triga a cobrar un primer pagament, que són tres mesos de lloguer, amb uns cinc mesos de retard.

Fins ara una persona amb precarietat i necessitats bàsiques que demanava ajudes per serveis socials i a través de la treballadora social tenia dret a cobrar un primer pagament al mes. Aquests ajuts són bàsics per a moltes famílies i la major part era el recurs que s’emprava per no prestar assistència social des de Salut, Benestar i Afers Socials, un vincle fàcil per evitar pagar ajuts des del departament social abans de la unificació d’Habitatge amb Serveis Socials.

També s’ha de remarcar que són moltes les famílies que no poden passar el mes amb aquesta simple subvenció d’habitatge, que no cobreix un sou base mínim, ja que no tots tenen una prestació o pensió que els permeti afrontar les seves despeses bàsiques. Gran part d’aquestes persones beneficiàries passen el mes amb l’ajut d’habitatge, i gràcies, sense cap complement social per cobrir el total de les despeses. Aquestes despeses solen ser per pagar el pis i les necessitats bàsiques i sanitàries que no cobreix la CASS, per sobreviure. Les d’habitatge han sigut fins ara l’opció de donar ajuts a les persones sense que les prestacions de precarietat fossin dels serveis socials. Les persones que tan sols viuen de l’ajut a l’habitatge són les més desfavorides. A més de cobrar una subvenció que triga entre quatre i vuit mesos a rebre, aquests ajuts generen més problemes que solucions.

I ara, ni el departament d’Habitatge ni el Govern donen la cara pels retards de pagaments. La resposta del departament d’Habitatge és “parlar amb la treballadora social”, i quan un usuari demana hora la resposta és “ja et trucarem”. Després, rebem la trucada un cop passades tres setmanes, si és que arriba, seguim vivint amb precarietat, si és que tenim la sort de ser atesos pels serveis socials. Se’ns torna a demanar qualsevol justificant d’ingressos, igual que ens ha reclamat Habitatge en la seva sol·licitud, sense rebre el dret a la informació dels nostres propis drets com a usuaris. No hi ha col·laboració entre departaments per facilitar la gestió del problema que vivim.

En definitiva, són els usuaris els que han de buscar-se la vida per afrontar el deute del pis i altres despeses, fins a cobrar i poder fer front als pagaments que, òbviament, amb retards de quatre a vuit mesos, s’acumulen. A més, els que reben la subvenció no poden assumir totes les despeses, ja que no saben quan cobraran.

Això és ajudar o provocar més problemes econòmics i més precarietat?

És vergonyós l’anunci del ministeri, que va parlar de quinze dies de retard, quan la realitat era que aquest era de prop de quatre mesos.

I després, es va anunciar, a la premsa i públicament, el pagament de tres mesos complementaris quan, en realitat, eren sis mesos. La manca d’informació és també vergonyosa. I més quan a Tràmits se’ns deia que se’ns faria arribar una carta a casa per renovar l’ajut. Estic parlant del mes de maig del 2016. El Govern no ha donat explicacions fins a mitjans del gener i febrer del 2017, sense acabar de pagar l’extensió de la subvenció del 2016, que encara hi ha usuaris que esperen cobrar.

El més vergonyós és que l’afectat, que ha de justificar la seva falta d’ingressos per pagar certes factures, no rep cap ajuda del Govern, ni tampoc cap justificació del motiu pel qual es triga a efectuar el pagament. Reitero que molts usuaris viuen únicament d’aquest ajut, sense cap suport del Govern en cas de falta de cobrament, i són ells els qui paguen les conseqüències dels retards. Queden totalment abandonats, sense que ningú es preocupi de les repercussions d’aquests endarreriments ni de com afecten la persona mateixa en la seva salut i autonomia.

El fet que des del departament d’Habitatge no es pagui a temps ni es mogui un dit per afavorir les persones que necessiten aquests ajuts suposa que es fomenten problemes econòmics que els impedeixen fer una previsió de despeses. L’usuari rep una prestació que, però, no sap quan cobrarà. Encara que la tingui aprovada, i això és el més greu, ha de buscar-se la vida per sobreviure els mesos que no se li paga a temps, fet que provoca que no pugui tenir una qualitat digna de vida.

Per tant, parlem d’uns ajuts que tan sols provoquen més problemes que solucions!

Autor: Daniel Cascon Commenge

 

Bondia.ad- La realitat dels ajuts de lloguer dhabitatge " insitu"

En honor a mi mejor amiga y hermana que añoro , Memorias .

Creado: Jueves, 20 Abril 2017 Publicado: Miércoles, 19 Abril 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

En Honor a Lidia Castañeda que lucho hasta el final difundiendo la causa de su dolencia .

Hoy es un dia importante se cumple 1 año de la mujer mas fuerte que conoci mi mejor amiga luchando por difundir la neurofibromatosis i siempre haciendome reir y alegrando su entorno , aun sabiendo lo que ocureria , una mujer y amiga hermana fuerte que hasta el ultimo dia supo sacarme la risa y bien estar a mi i su entorno , 

Ademas de siempre ayudarme en seguir adelante compartiamos nuestros estados de animos algo anecdoticos , quiero recordar un en especial en su memoria. 

Siempre lo recordare , con yo un ataque de ansiedad i nervios i ella tampoco muy bien a las 23h00/01h00 salio de su casa i vino a buscarme en el hotel donde el aquel entonces yo vivia sin casi vida social , i como padeci un ataque de ansiedad i no queria ir a urgencias , se le ocurio llevarme a ver un entreno de futbol , obio tanots chicos guapos jugando al futbol i nostros opinando de los jugadores se me fue la ansiedad , ella no estava tampoco bien , pero el echo de compartir gustos , risas , buen humor i ver bonbones nos calmo a los dos , otro dia me llamo ella misma toda nerviosa diciendome tengo ganas de gritar y yo le conteste 

"Lidia , expresa lo que sientes i chillo en la calle en plena noche ", pero tambien tuvo una anecdota que fue tirar una sarten por la ventana por que se le prendio fuego la comida

Son simples anecodtas pero para mi detalles que siempre le sere agradecido , i ise publico su articulo de neurofibromatosis porque nadie ,ni  ningun medio queria hacerlo publico .

Que es la NEUROFIBROMATOSIS?

http://neogenesis.info/eventos/132-que-es-la-neurofibromatosis-nf

http://discapacitatsandorra.org/que-son-les-neurofibromatosis-nf/

https://www.bondia.ad/opinio/28-de-febrer-dia-mundial-de-les-malalties-rares-2017

ON MANI PADME HUM , aun no averigue lo que queria decir , pero ella ya se defenia con su alegria i fuersas de vivir , y autosuperarse , simpre postiva aun que sufiera , siempre por los demas , hasta con personas que no conocia dando lo mejor de ellla , que es lo que quiero recordar , i recordar a los suyos que siempre estoy ay por ellos aqui tal como se lo prometi a Lidia Catañeda que me enseño una lecion simple

LA VIDA ES MUY DURA I INJUSTA PERO POR MUCHO QUE DUELA AY QUE SEGUIR LUCHANDO HASTA EL FINAL , COMO ELLA MISMA ISO.

Lidia , en mi corazon i el de muchos estas i estamos adoptando todas las lecciones que nos enseñaste , i esa energia de vitalidad que siempre tramistias sigue presente  , te queremos te añoramos pero en nuestro corazon y vida estas , ay donde estes sigues dandonos tus  fuerzas para seguir luchando i seguir adelante con una enorme sonrisa

Gracias hermanita te quiero i te queremos i recordaremos siempre

Ahi donde estes , siempre te recordaremos Lidia , un Enorme abrazo Mil gracias por avernos aportado tanta informacion , i enseñado a luchar por la vida y ser feliçes en este mundo , a pesar de malos momentos nos enseñaste muchos valores

 

Graias de nuevo : ON MANI PADME HUM mi querida Lidia . C

Daniel Cascon