Augmentar la salut i l’atenció social

Comparte el Contenido

Dijous se celebra el Dia mundial de les malalties rares. Per a la majoria de les persones que viuen amb una malaltia poc freqüent, així com els seus familiars o cuidadors, la realitat quotidiana pot incloure qualsevol combinació del següent: recollir i prendre medicaments, assistir a cites, participar en teràpia física, utilitzar equips especialitzats i accedir a diversos serveis de suport social i comunitari i atenció de descans. La gestió d’aquestes tasques relacionades amb l’atenció al costat de les seves activitats habituals com el treball, l’escola o el temps lliure pot ser un repte.

Hi ha més de 6.000 malalties rares que afecten més de 300 milions de persones a tot el món.

Cadascuna d’aquestes patologies té un impacte en la vida quotidiana, inclosa la necessitat d’una rutina d’atenció diària. Segons la primera enquesta a nivell europeu sobre l’atenció malabarista i la vida quotidiana amb una malaltia poc freqüent dut a terme per Baròmetre Rar, 8 de cada 10 pacients tenen dificultats per completar les tasques diàries bàsiques. Com a resultat, la majoria de les cures solen estar coordinades per persones que viuen amb una malaltia poc freqüent i els seus familiars que passen una gran quantitat de temps organitzant l’atenció.

Això pot implicar la recerca de serveis locals, fer trucades telefòniques, accedir a tractaments i rehabilitació, gestionar els tràmits administratius i adaptar l’espai de treball o la llar.

Com a conseqüència, les persones que viuen amb una malaltia rara sovint estan fora del treball o de l’escola. Es converteix en un procés complex i frustrant, especialment quan la falta de coordinació entre els serveis implica haver de repetir la mateixa informació una vegada i una altra. La comunicació entre els diferents serveis necessita millorar per poder fer més fàcil aquestes gestions.

La 12a edició del Dia de les malalties rares se centrarà a demanar solucions per a les mancances en la coordinació entre serveis mèdics i socials i en reclamar més suport per afrontar els reptes que han d’abordar cada dia les persones que viuen amb una malaltia poc freqüent i les seves famílies a tot el món.

Andorra està molt afectada a conseqüència de les retallades massives de la CASS realitzades els darrers anys. Molts fàrmacs imprescindibles s’han retirat de la cobertura sanitària i la situació del sistema de protecció social segueix fomentant més precarietat i creant un difícil accés a una vida i a una salut digna.

Si tenim en compte que ja hi ha una gran part de la població en general que té dificultats per poder viure el seu dia a dia, fiquem-nos en la pell de les persones que pateixen aquestes malalties i imaginem el fre que els provoca la situació sociosanitaria al nostre país. En molts casos, suposa, que ens incapacita en el nostre dia a dia en gairebé tots els aspectes rutinaris de la nostra vida.

El Dia mundial de la malaltia rares 2019 és una oportunitat per formar part d’una crida mundial a responsables polítics, professionals de la salut i serveis assistencials per coordinar millor tots els aspectes de l’atenció a les persones que pateixen una malaltia rara. Així, per un costat tindrem el tema, Bridging health care and social care (Apropament a l’assistència sanitària i social), una guia per a les organitzacions de pacients i tots els participants del Dia de la malaltia rara a tot el món en les seves activitats de defensa del Dia de la malaltia rara 2019. A més, i pel seu èxit el 2018, la campanya amb el lema de #ShowYourRare a les xarxes socials continua per enguany. Les persones del món pintaran els seus rostres per al Dia de la malaltia rara. Participa-hi!

Font: www.bondia.ad

Parlem de violències

Comparte el Contenido

 

Qüestió de valors i drets

Comparte el Contenido

 

El 17 de desembre del 2018 el poble andorrà va tornar a demostrar la seva virtut i que, com diu el nostre lema, la unió del poble fa la força. I ho va fer en un moment en què Andorra està patint moltíssim, però hem tornat a demostrar que estem units. Fa molts de temps, a l’època dels aiguats, es va poder veure una reacció similar, i llavors el país va tirar endavant i el mateix es pot dir d’altres catàstrofes naturals, com l’allau d’Arinsal.

Soc andorrà i per a mi és un orgull veure que la unió entre uns i altres segueix i que el lema l’acomplim més els ciutadans que el mateix govern. Tanmateix, crec que aquella manifestació només és un principi i que el poble no s’aturarà en protestes. Per exemple, vull recordar que ja es va fer una acampada per protestar contra els increments abusius dels preus dels lloguers.

Espero amb no gaire fe que el Govern desperti, no hem de continuar caient en la precarietat, i en alguns casos, arribant a passar fam. Perquè el nostre Govern, el de DA, mira el que passa ràpidament i passa pàgina, oblidant que hi ha drets que s’han d’acomplir.

Parlem d’ocupació. Està molt malament, però a la pàgina web d’ocupació encara fan proves i els qui busquem desesperadament feina no estem per a jocs. Però Govern sembla que sí, i de fet la web http://www.habitatgegovern.ad/ no funciona. En fi, aposten per una Andorra moderna, del segle XXI, i fa uns mesos van pagar per un error informàtic tard les pensions. Finalment, els funcionaris els van haver de trucar un a un per avisar que el mes següent no es cobraria. Error informàtic! L’excusa preferida del Govern és aquesta, però tot error té responsabilitats humanes. Però com que no es vol donar cap informació...

 

Tornem a ocupació. Les persones amb discapacitat tenim un programa d’ocupació inclusiva. L’executiu afirma que així se’ns dona suport i que s’ha creat una xarxa d’empreses inclusives per ajudar-nos. Però per a mi parlen massa i fan poc, perquè porto dos anys i mig esperant que m’ajudin a trobar feina i només em convoquen per fer-me callar perquè, segons em diuen, escric massa. I m’han arribat a dir que ells són una empresa privada i no tenen res a veure amb el Govern.

Penso per tot això que hem de tornar a sortir al carrer, i molt aviat. Perquè el Govern sembla que el que fa millor és atribuir els problemes a no sé quina herència dels anys passats o als errors informàtics. Però a l’hora d’actuar semblen pensar més en els bancs, si no, recordem com van bloquejar tot el país per l’afer BPA. Ara venen eleccions i tots diuen i prometen, i més el ministre de Justícia i Afers Socials, que ja ha fet actes amb diners públics en una sala d’actes i congressos... Però crec que al Govern no li interessa l’Andorra real. És per això que la darrera concentració va ser un èxit i només un inici del que vindrà. Potser el Govern hauria d’escoltar més el poble i admetre els seus errors, tal com van admetre-ho amb la qüestió de The Cloud en una visita oficial del cap de Govern a AINA.

 

Estic orgullós del meu país, un país que segueix lluitant per estar units sense por, donant la cara per qui ho necessita. Aquest és el país que vull, i no un d’esclavitzat pel Govern de DA presidit per Antoni Martí, que passa de tots nosaltres.

Però nosaltres som el poble i tenim valors i virtuts que faran que ens en sortim.

Feliç 2019

Daniel Cascon Commenge

Activista Social

Font: www.bondia.ad

 

On són els nostres drets constitucionals?

Comparte el Contenido

Fem una anàlisi de l’actualitat social del país:
En els darrers temps, la dificultat per trobar habitatge a un lloguer assequible per culpa dels preus tan elevats i abusius que té el mercat s’ha convertit en la vergonya del nostre Govern.

Davant d’aquesta situació, tenim un executiu que no té pisos socials disponibles i que els únics que té estan reservats per persones en risc per ser víctimes de violència de gènere o refugiats –en aquest cas, hem de parlar correctament de pisos protegits. Evidentment que aquests col·lectius també necessiten aquesta protecció –només faltaria– però queda clar que cal apostar de forma clara per projectes d’habitatges socials, com els que es van fer en el seu dia, per exemple, amb Jovial a Andorra la Vella. Perquè aquesta mancança actual encara empitjora més la situació. 

Únicament existeixen ajudes al lloguer, però aquestes subvencions, en realitat, no resolen cap problema, ja que moltes persones no les poden demanar a conseqüència del fet que, segons Govern, encara que elles pateixin, la situació econòmica del seu nucli familiar és bona i, per tant, que ho paguin els seus parents.
Ens trobem que, per suplir aquesta carència (voluntària, recordem, perquè no s’ha volgut apostar per fer pisos socials abans), la solució és que Afers Socials estigui pagant habitacions a pensions antigues, en condicions força precàries, a la gent que ho necessita, aportant ajudes d’entre 400 i 600 euros –això sí, previ escrutini inflexible per tenir clar que aquestes persones realment no tenen altra sortida que demanar-les.

I jo em pregunto: les pensions són el recurs ideal en aquesta situació? Justifica aquesta sortida no haver apostat de forma clara per fer pisos socials? O el que succeeix és que ens trobem davant un simple negoci (un altre més) on els usuaris de les ajudes són l’eina i que, de passada, serveix per evitar que quedi en evidència la crisi econòmica i social i per tapar el perquè no existeix habitatge social? Que ningú oblidi que, al final, aquests diners estan sortint de les nostres butxaques i que són moltes les persones que estan sobrevivint en aquestes pensions. Així vaig viure jo durant gairebé cinc anys. 
És indignant l’actuació en aquest àmbit. Més tenint en compte, per exemple, que per poder accedir als pisos de Jovial, la resposta és que hi ha un temps d’espera d’entre un i dos anys i, a més, demanen alguns requisits, com a mínim, incoherents. 

Per altra banda, tampoc es dignen a informar dels drets que tenim. Andorra, recordem, té ratificada la Carta Social Europea. En canvi, però, no existeix la Cartera Social, que és un llibre informatiu que hi ha a tots els Estats veïns, on s’explica totes les ajudes i drets  que existeixen pels seus ciutadans. Alguna vegada que ho he preguntat m’han arribat a dir “has de mirar el BOPA”. I tan contents...
També cal tenir en compte que el desenvolupament de la llei de serveis socials i sociosanitaris no està, ni de bon tros, enllestit –això sí, els seus efectes de retallada sobre els col·lectius més vulnerables sí que s’han deixat sentir.

Això fa que em faci moltes preguntes: 
Aquest Govern vol realment ajudar a qui pateix dificultats? 
Vol realment donar suport als qui necessiten pisos socials? 
Per què el Comú d’Andorra la Vella, quan hi ha una llarga llista d’espera, va cedir pisos a Jovial per ampliar el CAI?

Ara és hora de reflexionar, de fer-ho entre tots els que vivim aquesta crisi socioeconòmica i arribar a un balanç sobre el progrés d’Andorra i preguntar-nos si el Govern que tenim val la pena. I sobretot, i molt important,  hem d’actuar tots junts, ja que no podem permetre que se’ns violin els nostres drets, entre aquests drets constitucionals com el de l’article 33: “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.
Se’ns han promès moltes millores i, en canvi, Andorra està en plena crisis socioeconòmica. Molta gent està patint moltíssim i més en àmbits socials que haurien de ser prioritaris i, en canvi, és on més es retalla. És hora de reclamar els nostres drets i cal actuar ja!

Daniel Cascon Commenge 

ACTIVISTA SOCIAL 

Font: www.bondia.ad

Andorra, el meu país: un abans i un després

Comparte el Contenido

Cada vegada em costa més reconèixer Andorra, el meu país: més brutícia al carrer, poc humanisme, trobar-te gent coneguda pel carrer que sembla tenir por de dir-te bon dia o hola. I cada cop més s’acumulen els debats entre grups sobre l’estat econòmic pel qual travessen moltes famílies.

Crec, seriosament, que és el moment que molts ciutadans comencem a demostrar una mica més d’estima pel nostre país, a la vegada que no permetem que el Govern ens menystingui. I això va per tothom, siguem o no andorrans.

Calen més iniciatives ciutadanes i més interès per Andorra, també per part dels residents, que també paguen els seus impostos. Si no, correm el risc que es vegi un país mort en societat, amb por de demanar ajudes o de dir quina és la teva opinió. Un exemple és el fet que, a mi, m’arriba gent que m’explica casos de negligència. Però vénen a mi per por d’anar més enllà. D’explicar-ho on s’hauria de fer.

En molts casos, fins i tot, podem dir sense temor d’equivocar-nos que s’han incomplert de forma flagrant articles claus de la nostra Constitució. La situació del mercat de l’habitatge n’és un bon exemple.
Jo ara trobo a faltar la meva Andorra. Veig un país que, en bona part, té vergonya de com estem vivint. Amb por, amb esperes de mesos per poder tenir accés a determinada assistència mèdica o social. O totes dues.

Fins i tot, sé de molta gent que, després d’haver viscut molts anys aquí i haver fet possible créixer el país i que arribi a ser el que és ara, al final, han hagut de marxar. I tot, qui sap, per culpa de quatre o cinc famílies que només volen la seva Andorra, sense pensar en els altres.

Veig, tristament, una Andorra que ha abandonat els seus habitants i mira més pel turisme. Amb una legislatura que s’acaba i on ara tot són presses, especialment en temes greus com ara el de l’habitatge. Una Andorra abandonada pel nostre Estat, de qui gairebé es pot dir que es fot del que patim els pobres; només parlen de transferències bancàries o d’opinions de l’església. És vergonyós especialment el discurs que va fer el Ssndic en el darrer dia de Meritxell.

Jo porto tota la meva vida aquí i la sensació que tinc és que travessem per la pitjor crisi social i econòmica. És la meva terra i, em fa mal dir-ho, però la veig corrupta, sense drets, i amb la gran majoria de gent amb por de queixar-se.

Malauradament, tinc la sensació que, avui dia, Andorra és un país mort. En els mesos vinents –ara sembla que a finals de març o inici d’abril– hi haurà eleccions i entenc que, malgrat el fet discriminatori que existeix per a gran part de la població que no pot votar, pot ser... millor dit, ha de ser un moment per canviar la situació.

Perquè Andorra l’ha creat qui ha votat. I la pot canviar, també, qui voti. I ja és hora de fer-ho. Cansa molt escoltar queixes. El que toca, el que s’ha de fer és actuar. I qui té l’oportunitat, qui pot anar a expressar la seva opinió en una urna ho ha de fer.

Espero, de veritat, que la meva estimada Andorra es desperti i revisqui. Pensem, reitero, que qui l’ha fet possible durant 25 anys és la gent, els seus habitants i ciutadans, no pas els governs. Persones com jo, fill d’immigrants que no tinc un nom conegut i que únicament lluito pel meu país, on he nascut amb els meus drets i, espero, que sigui ben aviat una Andorra del segle XXI.

Fuente :www.elperiodic.ad