Opinion

Parlem de violències

Creado: Miércoles, 09 Enero 2019 Publicado: Miércoles, 09 Enero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 
Sempre se sent parlar de violència masclista o de xenofòbia o homofòbia i darrerament també de bullying, al qual prefereixo anomenar assetjament escolar,
tot i que quan jo el patia (de petit) i ningú m’ajudava no se’n parlava. Però potser hem de repetir i repetir que no tots els homes són masclistes.

L’homofòbia és prou coneguda, però no es parla gaire de l’heterofòbia, els atacs als heterosexuals pel fet de ser-ho. Qui ha dit que els gais no siguin capaços de discriminar, tot i que no sigui el més habitual!?

Una cosa que no crec que sigui molt positiva i, a més, no és lògic, ja que en el fons (ho he explicat molts cops) el que hi ha és molta intersexualitat.

És a dir, molts heterosexuals no deixen de ser hermafrodites físics o genètics. Però potser el més important és que hi ha una tendència que fa que els homes heterosexuals estiguin estigmatitzats per part de les víctimes. Víctimes que, de vegades, i com deia, també aprofiten per discriminar. I és que la igualtat és evitar sempre l’estigma social. Per tant, crec que hem de posar més èmfasi en el fet que els homes també pateixen violència de gènere.

En menor mesura que les dones, en molta menor mesura, però també la pateixen. Són persones estigmatitzades per l’etiqueta que tot home és el dolent de la pel·lícula i m’atreviria fins i tot a dir que en molts casos

no es detecten degut a la importància que s’atribueix a les denúncies de la dona.

És cert que l’home no pateix habitualment una violència física. La gran majoria de vegades consisteix en depressions i alteracions emocionals,

i penso que etiquetar el fet sempre com a “masclisme” no ajuda gaire en la representació dels drets iguals per a tots, i afecta molt aquells homes que pateixen violència de gènere per dones, podríem dir, feministes.

Una repressió que fa que l’home calli. Potser per això no tenim dades reals: perquè pocs homes reconeixen el seu patiment.

La idea que la dona té sempre la raó és important també i afecta molt els estudis que es realitzen. I també necessiten suport psicològic. Perquè la realitat no és que la dona sempre és la víctima i

l’home sempre l’agressor.

Per desgràcia, el feminisme és positiu ara en la societat i el masclisme és negatiu.

Però, on són els drets dels homes? Per què se’ls etiqueta tots com a masclistes? Potser hauríem de començar a pensar que tots som víctimes. Uns menys que altres,

sí, però no es pot acceptar que sols dones pateixen, perquè és una gran mentida. Perquè hem d’arribar a la conclusió que no hi ha víctimes millors o pitjors –tot i que sí col·lectius

més vulnerables– sinó persones, i que els abusos s’han de denunciar vinguin d’on vinguin.

Perquè tots som iguals davant la llei i tots hauríem de poder-ho ser en la pràctica i hauríem de deixar de parlar tant de violència de gènere i lluitar més contra ella.

Com a mínim, aquest és el meu desig per al 2019: una societat igualitària en tot.

Daniel Cascon Commenge

Activista Social

Qüestió de valors i drets

Creado: Sábado, 05 Enero 2019 Publicado: Viernes, 04 Enero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 


 

El 17 de desembre del 2018 el poble andorrà va tornar a demostrar la seva virtut i que, com diu el nostre lema, la unió del poble fa la força. I ho va fer en un moment en què Andorra està patint moltíssim, però hem tornat a demostrar que estem units. Fa molts de temps, a l’època dels aiguats, es va poder veure una reacció similar, i llavors el país va tirar endavant i el mateix es pot dir d’altres catàstrofes naturals, com l’allau d’Arinsal.

Soc andorrà i per a mi és un orgull veure que la unió entre uns i altres segueix i que el lema l’acomplim més els ciutadans que el mateix govern. Tanmateix, crec que aquella manifestació només és un principi i que el poble no s’aturarà en protestes. Per exemple, vull recordar que ja es va fer una acampada per protestar contra els increments abusius dels preus dels lloguers.

Espero amb no gaire fe que el Govern desperti, no hem de continuar caient en la precarietat, i en alguns casos, arribant a passar fam. Perquè el nostre Govern, el de DA, mira el que passa ràpidament i passa pàgina, oblidant que hi ha drets que s’han d’acomplir.

Parlem d’ocupació. Està molt malament, però a la pàgina web d’ocupació encara fan proves i els qui busquem desesperadament feina no estem per a jocs. Però Govern sembla que sí, i de fet la web http://www.habitatgegovern.ad/ no funciona. En fi, aposten per una Andorra moderna, del segle XXI, i fa uns mesos van pagar per un error informàtic tard les pensions. Finalment, els funcionaris els van haver de trucar un a un per avisar que el mes següent no es cobraria. Error informàtic! L’excusa preferida del Govern és aquesta, però tot error té responsabilitats humanes. Però com que no es vol donar cap informació...

 

Tornem a ocupació. Les persones amb discapacitat tenim un programa d’ocupació inclusiva. L’executiu afirma que així se’ns dona suport i que s’ha creat una xarxa d’empreses inclusives per ajudar-nos. Però per a mi parlen massa i fan poc, perquè porto dos anys i mig esperant que m’ajudin a trobar feina i només em convoquen per fer-me callar perquè, segons em diuen, escric massa. I m’han arribat a dir que ells són una empresa privada i no tenen res a veure amb el Govern.

Penso per tot això que hem de tornar a sortir al carrer, i molt aviat. Perquè el Govern sembla que el que fa millor és atribuir els problemes a no sé quina herència dels anys passats o als errors informàtics. Però a l’hora d’actuar semblen pensar més en els bancs, si no, recordem com van bloquejar tot el país per l’afer BPA. Ara venen eleccions i tots diuen i prometen, i més el ministre de Justícia i Afers Socials, que ja ha fet actes amb diners públics en una sala d’actes i congressos... Però crec que al Govern no li interessa l’Andorra real. És per això que la darrera concentració va ser un èxit i només un inici del que vindrà. Potser el Govern hauria d’escoltar més el poble i admetre els seus errors, tal com van admetre-ho amb la qüestió de The Cloud en una visita oficial del cap de Govern a AINA.

 

Estic orgullós del meu país, un país que segueix lluitant per estar units sense por, donant la cara per qui ho necessita. Aquest és el país que vull, i no un d’esclavitzat pel Govern de DA presidit per Antoni Martí, que passa de tots nosaltres.

Però nosaltres som el poble i tenim valors i virtuts que faran que ens en sortim.

Feliç 2019

Daniel Cascon Commenge

Activista Social

 

On són els nostres drets constitucionals?

Creado: Viernes, 02 Noviembre 2018 Publicado: Viernes, 02 Noviembre 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Fem una anàlisi de l’actualitat social del país:
En els darrers temps, la dificultat per trobar habitatge a un lloguer assequible per culpa dels preus tan elevats i abusius que té el mercat s’ha convertit en la vergonya del nostre Govern.

Davant d’aquesta situació, tenim un executiu que no té pisos socials disponibles i que els únics que té estan reservats per persones en risc per ser víctimes de violència de gènere o refugiats –en aquest cas, hem de parlar correctament de pisos protegits. Evidentment que aquests col·lectius també necessiten aquesta protecció –només faltaria– però queda clar que cal apostar de forma clara per projectes d’habitatges socials, com els que es van fer en el seu dia, per exemple, amb Jovial a Andorra la Vella. Perquè aquesta mancança actual encara empitjora més la situació. 

Únicament existeixen ajudes al lloguer, però aquestes subvencions, en realitat, no resolen cap problema, ja que moltes persones no les poden demanar a conseqüència del fet que, segons Govern, encara que elles pateixin, la situació econòmica del seu nucli familiar és bona i, per tant, que ho paguin els seus parents.
Ens trobem que, per suplir aquesta carència (voluntària, recordem, perquè no s’ha volgut apostar per fer pisos socials abans), la solució és que Afers Socials estigui pagant habitacions a pensions antigues, en condicions força precàries, a la gent que ho necessita, aportant ajudes d’entre 400 i 600 euros –això sí, previ escrutini inflexible per tenir clar que aquestes persones realment no tenen altra sortida que demanar-les.

I jo em pregunto: les pensions són el recurs ideal en aquesta situació? Justifica aquesta sortida no haver apostat de forma clara per fer pisos socials? O el que succeeix és que ens trobem davant un simple negoci (un altre més) on els usuaris de les ajudes són l’eina i que, de passada, serveix per evitar que quedi en evidència la crisi econòmica i social i per tapar el perquè no existeix habitatge social? Que ningú oblidi que, al final, aquests diners estan sortint de les nostres butxaques i que són moltes les persones que estan sobrevivint en aquestes pensions. Així vaig viure jo durant gairebé cinc anys. 
És indignant l’actuació en aquest àmbit. Més tenint en compte, per exemple, que per poder accedir als pisos de Jovial, la resposta és que hi ha un temps d’espera d’entre un i dos anys i, a més, demanen alguns requisits, com a mínim, incoherents. 


Per altra banda, tampoc es dignen a informar dels drets que tenim. Andorra, recordem, té ratificada la Carta Social Europea. En canvi, però, no existeix la Cartera Social, que és un llibre informatiu que hi ha a tots els Estats veïns, on s’explica totes les ajudes i drets  que existeixen pels seus ciutadans. Alguna vegada que ho he preguntat m’han arribat a dir “has de mirar el BOPA”. I tan contents...
També cal tenir en compte que el desenvolupament de la llei de serveis socials i sociosanitaris no està, ni de bon tros, enllestit –això sí, els seus efectes de retallada sobre els col·lectius més vulnerables sí que s’han deixat sentir.

Això fa que em faci moltes preguntes: 
Aquest Govern vol realment ajudar a qui pateix dificultats? 
Vol realment donar suport als qui necessiten pisos socials? 
Per què el Comú d’Andorra la Vella, quan hi ha una llarga llista d’espera, va cedir pisos a Jovial per ampliar el CAI?


Ara és hora de reflexionar, de fer-ho entre tots els que vivim aquesta crisi socioeconòmica i arribar a un balanç sobre el progrés d’Andorra i preguntar-nos si el Govern que tenim val la pena. I sobretot, i molt important,  hem d’actuar tots junts, ja que no podem permetre que se’ns violin els nostres drets, entre aquests drets constitucionals com el de l’article 33: “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.
Se’ns han promès moltes millores i, en canvi, Andorra està en plena crisis socioeconòmica. Molta gent està patint moltíssim i més en àmbits socials que haurien de ser prioritaris i, en canvi, és on més es retalla. És hora de reclamar els nostres drets i cal actuar ja!

Daniel Cascon Commenge 

ACTIVISTA SOCIAL 

Font: www.bondia.ad

Andorra, el meu país: un abans i un després

Creado: Viernes, 12 Octubre 2018 Publicado: Viernes, 12 Octubre 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Cada vegada em costa més reconèixer Andorra, el meu país: més brutícia al carrer, poc humanisme, trobar-te gent coneguda pel carrer que sembla tenir por de dir-te bon dia o hola. I cada cop més s’acumulen els debats entre grups sobre l’estat econòmic pel qual travessen moltes famílies.


Crec, seriosament, que és el moment que molts ciutadans comencem a demostrar una mica més d’estima pel nostre país, a la vegada que no permetem que el Govern ens menystingui. I això va per tothom, siguem o no andorrans.

Calen més iniciatives ciutadanes i més interès per Andorra, també per part dels residents, que també paguen els seus impostos. Si no, correm el risc que es vegi un país mort en societat, amb por de demanar ajudes o de dir quina és la teva opinió. Un exemple és el fet que, a mi, m’arriba gent que m’explica casos de negligència. Però vénen a mi per por d’anar més enllà. D’explicar-ho on s’hauria de fer.

En molts casos, fins i tot, podem dir sense temor d’equivocar-nos que s’han incomplert de forma flagrant articles claus de la nostra Constitució. La situació del mercat de l’habitatge n’és un bon exemple.
Jo ara trobo a faltar la meva Andorra. Veig un país que, en bona part, té vergonya de com estem vivint. Amb por, amb esperes de mesos per poder tenir accés a determinada assistència mèdica o social. O totes dues.


Fins i tot, sé de molta gent que, després d’haver viscut molts anys aquí i haver fet possible créixer el país i que arribi a ser el que és ara, al final, han hagut de marxar. I tot, qui sap, per culpa de quatre o cinc famílies que només volen la seva Andorra, sense pensar en els altres.


Veig, tristament, una Andorra que ha abandonat els seus habitants i mira més pel turisme. Amb una legislatura que s’acaba i on ara tot són presses, especialment en temes greus com ara el de l’habitatge. Una Andorra abandonada pel nostre Estat, de qui gairebé es pot dir que es fot del que patim els pobres; només parlen de transferències bancàries o d’opinions de l’església. És vergonyós especialment el discurs que va fer el Ssndic en el darrer dia de Meritxell.


Jo porto tota la meva vida aquí i la sensació que tinc és que travessem per la pitjor crisi social i econòmica. És la meva terra i, em fa mal dir-ho, però la veig corrupta, sense drets, i amb la gran majoria de gent amb por de queixar-se.


Malauradament, tinc la sensació que, avui dia, Andorra és un país mort. En els mesos vinents –ara sembla que a finals de març o inici d’abril– hi haurà eleccions i entenc que, malgrat el fet discriminatori que existeix per a gran part de la població que no pot votar, pot ser... millor dit, ha de ser un moment per canviar la situació.


Perquè Andorra l’ha creat qui ha votat. I la pot canviar, també, qui voti. I ja és hora de fer-ho. Cansa molt escoltar queixes. El que toca, el que s’ha de fer és actuar. I qui té l’oportunitat, qui pot anar a expressar la seva opinió en una urna ho ha de fer.


Espero, de veritat, que la meva estimada Andorra es desperti i revisqui. Pensem, reitero, que qui l’ha fet possible durant 25 anys és la gent, els seus habitants i ciutadans, no pas els governs. Persones com jo, fill d’immigrants que no tinc un nom conegut i que únicament lluito pel meu país, on he nascut amb els meus drets i, espero, que sigui ben aviat una Andorra del segle XXI.

Fuente :www.elperiodic.ad

Residents i andorrans en una Andorra igualitària

Creado: Lunes, 16 Abril 2018 Publicado: Lunes, 16 Abril 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Com podem millorar el país i a la vegada augmentar els drets i deures de tots?

Vivim en una societat en què les notícies dels nostres diaris sobre Andorra no són d’interès primordial per a la població. Tothom mira més els diaris de fora del país o els esportius, naturalment també de fora del Principat. A poca gent, de vegades sembla que a ningú, li interessa gaire el que passa al nostre país. Expressions com "la política és la política i no canviarà mai" o "comentaris com els diaris només fan que publicar males notícies i preus que pugen, que és el mateix" són molt habituals. Em quedo molt sovint amb les ganes de dir-los: "Està molt bé debatre, això ja és fer política... Però també s’ha d’actuar".

Les respostes acostumen a ser que la política és corrupció, que sempre acaba igual o que soc resident i puc pagar impostos, però no votar ni opinar perquè no tinc la nacionalitat andorrana. També n’hi ha que directament em diuen "no em parlis de política" quan trec el tema. He de reconèixer que fa uns anys jo mateix era d’una opinió similar i em considerava apolític i antisistema. També deia que els diaris són depressius. Però al llarg del temps he anat evolucionat i m’he adonat que no tenia raó en això i que hem de lluitar més pels nostres drets i exercir més els nostres deures. I ho he vist ara que el Govern té menys en compte aquests drets i deures, sobretot als residents que no tenen passaport andorrà. Ara, doncs, considero que la manca d’educació sobre la política andorrana i el poc interès no és bo. Perquè he descobert que el nostre deure principal és lluitar per decidir quin tipus de política i model de país i Estat volem i necessitem.

Crec que toca aprendre a actuar sense discriminacions i, per això, una de les primeres coses a demanar és que aquells que ja paguen impostos puguin, igualment, votar. I fer-ho amb optimisme perquè hi ha algunes demandes que comencen a fer-se realitat, però encara hi ha molt camí per recórrer.

Però s’ha de tenir present, i és una cosa que em trobo escoltant gent aquí i allà, que hi ha moltes lleis, però que el més important són els reglaments, i que aquests siguin efectius. Que es compleixin les lleis, vaja. Per tot això, i alguna cosa més, m’atreveixo a animar a llegir els diaris, perquè com menys ignorants siguem de les coses del país més útils podrem ser i més bons ciutadans. I serà més difícil que se’ns imposin coses sense tenir en compte la nostra opinió. També us animo a tots a una cosa més difícil: a denunciar les injustícies. Perquè només així podrem aconseguir un país millor. I lluitar contra la por al que ens pot passar si ho fem.

Perquè al final el país serà el que nosaltres fem i decidim i per aconseguir-ho és necessari defensar el que considerem més just i fer-ho sense por. Ajudant els altres tant com puguem i deixant l’egoisme tant de costat com puguem. Perquè així es faci realitat el lema del nostre país: "Virtus Unita Fortior" –ja saben–: "La virtut, unida, es més forta".

Discapacitat i salut mental: una reflexió

Creado: Domingo, 03 Diciembre 2017 Publicado: Domingo, 03 Diciembre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

El 3 de desembre es va celebrar el Dia mundial de les persones amb discapacitat i, encara que sigui amb unes setmanes de retard, voldria aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre la discapacitat psíquica.

Abans de res, ens podríem preguntar què és la salut mental i quina és la situació de la salut mental a Andorra.

Els trastorns o malalties de salut mental dificulten el dia a dia a moltes persones, i es converteixen en una veritable discapacitat. Aquestes malalties limiten molt les persones que les pateixen. I hem de dir que, desgraciadament, a Andorra, els poders públics tenen molt oblidada la salut mental. El centre de salut mental, per exemple, cada vegada té més casos per atendre i els seus serveis no sempre funcionen com haurien de fer-ho.

Durant anys i anys s’ha promès un centre sanitari per tractar els malalts crònics a Santa Coloma. Però aquesta promesa encara no s’ha complert.

Però tornem a la situació dels malalts mentals. Sovint han de ser tractats a fora del país perquè no hi ha més remei, ja que al Principat falten centres específics per a ells. Aleshores, la persona que ha de ser tractada ha d’afrontar problemes, però també els seus familiars. En aquests casos, la família ha de viatjar cada mes o cada quinze dies per veure el seu ésser estimat, amb el cansament que això suposa, i poder fer-li una visita de poc més d’una hora.

La salut mental és una discapacitat però no s’hi destinen prou recursos, i això provoca als afectats depressions i una vida més limitada. I s’ha de tenir en compte que la informació sobre els serveis de salut mental no és la que hauria de ser.

I tinguem en compte que sembla que cada cop hi hagi més afectats per trastorns mentals. Almenys un 25% de les baixes són per problemes d’aquest tipus.

Tot i això, diria que hi ha un problema més greu. Estem parlant de la incomprensió que els envolta en el seu dia a dia. Aquestes persones pateixen un estigma social molt gran. I hauríem de tenir en compte que el fet de tenir una depressió o un trastorn no fa que siguin persones amb menys drets. Tenen unes capacitats limitades o una diversitat funcional. Però se’ls ha d’ajudar més i no fer-los falses promeses que encara els provoquen més sentiments depressius. Se’ls ha d’ajudar amb sortides i teràpies de socialització, fet que no és encara el més habitual.

Perquè l’actual sistema de salut mental no els ajuda prou i els frena, i això ha empitjorat per les retallades, que han fet que sigui més difícil que el pacient millori. Després, pot entrar en un cercle viciós depressiu.

Tampoc és sempre satisfactòria l’atenció dels serveis socials, de la CASS i els altres organismes destinats a oferir, teòricament, ajuda a la ciutadania. Per què? Perquè molts cops el tracte que s’ofereix als usuaris és el que es dona a un expedient humà, sense tacte a l’hora de parlar. Sense orientació sobre el que es pot demanar i ....sense humanitat.

Es necessiten, doncs, més ajudes i més suport humà. I insistir més en teràpies efectives que tinguin en compte que la salut mental és equilibri emocional i s’ha de tractar igual que un refredat o una grip, amb prou recursos perquè aquest equilibri torni si ha desaparegut.

Amb aquest resum penso que és obvi que s’ha de millorar urgentment en molts sectors. I també crear un hospital específic per a trastorns mentals a Andorra. Però no ens hem de quedar aquí: hem d’anar més enllà i crear un sistema més accessible i que no generi més depressions. I sobretot recordar que la discapacitat és una capacitat limitada. Ningú és menys que ningú per ser discapacitat. Se’ls ha de respectar i sobretot ajudar. No es pot millorar en salut si no se’ls ajuda, i més avui en dia.

Se’ls ha de prestar més atenció i escoltar-los amb dignitat.

Informa : daniel cascon commenge

Font Informativa :www.bondia.ad/opinio