Opinion

Tots som una mica psicòlegs i els cambrers més

Creado: Martes, 03 Marzo 2020 Publicado: Martes, 03 Marzo 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Sentim parlar sovint de la no cobertura, per ara, dels psicòlegs de la CASS. I és un senyal del gran nombre de persones amb necessitat de ser ateses i escoltades. Però s'ha de reconèixer que hi ha un substitut que va molt bé. Els cambrers. Perquè, ¿oi que la majoria anem a fer una copa o un cafè al bar i allà expliquem els nostres problemes? ¿I oi que preferim això a estar parlant davant d'un senyor que, molts cops, porta bata blanca?

I això que els cambrers no són psicòlegs de formació (algun potser sí, qui sap) i ho sé perquè he fet de cambrer amb gent gran. I descobreixo que la part més important de la feina i per la qual no m'han pagat, ni falta que fa és escoltar els clients... a més d'atendre'ls. Són els cambrers els qui fan la feina, sovint dels psicòlegs, escoltant i escoltant els clients. De vegades, passant els límits quan aquests van passats de rosca i se'ls ha de parar els peus.

Desgraciadament per a moltíssima gent és l'únic psicòleg que es podran pagar, l'única atenció que podran rebre en aquest àmbit perquè la CASS encara no els inclou

De vegades penso que el més dur de ser cambrer és això i que tenim més feina en aquest sentit que els psicòlegs de veritat, els qui estan al despatx. Perquè el més important és saber atendre i desgraciadament per a moltíssima gent és l'únic psicòleg que es podran pagar, l'única atenció que podran rebre en aquest àmbit perquè la CASS encara no els inclou. I és una pena que hauria de fer reflexionar al SAAS, a la CASS, a Govern perquè, sí, la tasca dels aficionats a la psicologia anomenats 'cambrer', és bona, però l'altra és imprescindible.

I està molt bé usar els cambrers i psicòlegs aficionats de rebaixes, sí, allò que anomenem Facebook, però és una pena que el lloc més barat per desfogar-se sigui el bar. I això ara a més que tot i que diuen que hem sortit de la crisi jo no ho veig. En fi, que està molt bé explicar les teves neures als cambrers. Però recordem que aquests només són això. I molt dignament, és clar.

Font:www.altaveu.com

Els rics, més rics, i els pobres, més pobres

Creado: Viernes, 21 Febrero 2020 Publicado: Viernes, 21 Febrero 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

L’altre dia parlava amb un immigrant espanyol que buscava feina al nostre país. Estava molt il·lusionat, ja que m’assegurava que Andorra és com, no sé, com el somni americà o altres. Jo li responia que el Principat no és tan bo com es podria pensar i a tall d’exemple li vagi ensenyar els preus dels lloguers i els salaris que es paguen habitualment. No s’ho creia i em responia que això no podia ser veritat i que aquí “érem tots rics”. I m’assegurava que si el Govern busca treballadors fora serà per alguna raó.

Pensava que encara no ha hagut de patir el que hi ha al país: la manca de molts drets socials reconeguts i la filosofia imperant: “busca’t la vida i espavila’t”. En fi, què diré que no sabeu: lloguers a 1.000 euros al mes i salaris de 1.080. I torna a haver-hi, això diuen, pisos pastera amb vuit persones que estan juntes perquè és l’única manera. Cada cop estic més convençut que el meu país s’enfonsa. I jo que pateixo una malaltia degenerativa que m’està consumint faig tot el possible per pal·liar els efectes d’aquest desastre. No és agradable, però em fa sentir útil perquè així inverteixo en alguna cosa que pot ser bona per al meu cos i vida plens de cicatrius. La realitat d’Andorra que es ven està maquillada i no és un país de rics. La veritat és que els rics són més rics i els pobres més pobres. I crec que els rics s’han carregat i enfonsat aquesta terra. Fa deu anys això no es veia gaire, però ara la crisi ens ha afectat la gran majoria, sobretot els qui van venir a Andorra per fer el seu somni americà i van haver de marxar. I els joves que no subsisteixen. Mentrestant la classe política, amb molt poques excepcions, es dedica al joc de la cadira. Sembla que als consellers generals els faci més il·lusió lluir les seves vestimentes que servir als qui diuen servir, dels que passen.

L’Andorra que jo vaig conèixer ja és morta i es busca nous immigrants perquè treballin sense cuidar-se del seu dret a viure amb dignitat. Però això sí ara hi ha nous gratacels que arribaran al cel i faran somniar a la gent... tot i que el somni andorrà (fa falta repetir-ho) no es compleix.

www.bondia.ad

Qüestió de civisme; model de societat

Creado: Lunes, 27 Enero 2020 Publicado: Martes, 28 Enero 2020 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

El civisme és una virtut que s'ha oblidat molt últimament. I això és un problema greu. Aquesta qüestió ha fet que molta gent m’hagi acabat decebent: sempre s'estan queixant dels impostos i multes. Aquesta queixa està molt bé, però també s'ha de tenir en compte l'altra cara de la moneda i recordar el nostre lema de país a banda de fer més país. Això vol dir ser més cívics, més humans i amb una educació personal més gran. No sempre hem de donar la culpa als altres i com diria aquell ens hem de preguntar què podem fer nosaltres per la comunitat i no aquesta per nosaltres. 

Darrerament hem vist joves voluntaris netejant la brutícia de la Comella, un fet del tot positiu. En canvi, veiem que hi ha gent que llença cinc sofàs, tres llits i quatre rentadores al carrer i que s'espavili el comú. I crec que hauríem de recordar que els empleats del comú tenen una feina que pot ser per exemple mantenir i netejar les carreteres i que hauríem de procurar no saturar-los inútilment. I més en moments de col·lapse per la neu com els que hem viscut últimament. 

El futur passa pels nostres actes. No està escrit. I podem posar un granet de sorra per ajudar a que el país i el món tiri endavant i sigui una miqueta millor. Com diu el nostre lema: Virtus Unita Fortior

Perquè sí, paguem els nostres impostos i bla bla... però estaria bé que netegéssim les voravies que ens pertoquen quan pertoca i que equipéssim bé els vehicles abans de sortir al carrer. De passada, podríem recollir els excrements dels gossos si en tenim i no llençar les burilles al carrer si fumem. O no saturar contenidors de brossa, perquè total ja s'espavilaran els del comú (com he dit abans). Perquè la convivència és o ha de ser de tots. No de la corporació i tomba que gira que tomba. Veig molta gent que es queixa també de la poca treta de neu i molts que ho fan no es molesten en anar equipats per un país de muntanya. En fi, la culpa no és sempre dels altres.

Una societat justa és una societat col·laboradora, a la qual tots ens hem de sumar. Aportant el que podem. Perquè l'alternativa és enfonsar el país i el món simplement passant la pilota als qui manen o a qualsevol altre, això sí a sobre ni anem a les urnes quan hi ha eleccions. Està bé reclamar i reclamar, incloent-me a mi, és clar, però també hauríem de ser més responsables. Informar-nos més del que hi ha per fer una societat més justa i equilibrada i democràtica.

El futur passa pels nostres actes. No està escrit. I podem posar un granet de sorra per ajudar a que el país i el món tiri endavant i sigui una miqueta millor. Com diu el nostre lema: Virtus Unita Fortior.

www.altaveu.com

L’Andorra real: lluitem pel 2020

Creado: Jueves, 16 Enero 2020 Publicado: Jueves, 16 Enero 2020 Escrito por Administrador

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Daniel Cascon Commenge

Continuo preocupat pel futur del nostre país i estic més preocupat perquè no veig que la gent lluiti per un canvi que és molt necessari. He passat pel millor any de la meva vida darrerament. Actualment treballo donant suport a padrins des de l’abril i estic content perquè com a discapacitat que he estat és la primera feina normalitzada que tinc després d’haver estat molt temps dependent de l’agència Agentas.

M’havien educat amb el mite que Andorra ho té tot. I he descobert que no era ben bé així, ja que m’ha costat anys i anys poder tenir una vida més o menys autònoma, ja que m’era difícil trobar una feina, fins que el Comú dirigit per Conxita Marsol me la va proporcionar. I molt orgullós estic de la tasca que faig. Però ara no tinc gaire ganes de parlar dels meus problemes, ja que per ara les coses em van a millor.

Per tant, no estic preocupat per mi, sinó per la meva comunitat. És cert que aquesta és una comunitat dura, però segueixo sorprenent-me de les poques ganes de lluitar pels seus drets de la immensa majoria de la gent. Potser és que m’he tornat masoquista (jo vull creure que més responsable) però crec que hem de ser conscients de la necessitat d’ampliar els ajuts socials perquè a Andorra hi ha molta gent que pateix força. La crisi no sembla que hagi acabat i la situació, perdoneu, per a molts i moltes és força bèstia.

I vull veure un canvi radical aquest 2020. Vull que aquell mite que Andorra es vivia molt bé torni a ser-ho, però per això hem de saber que els miracles no existeixen. La gent ha d’aportar la seva opinió i no callar. Costi el que costi. Poso el meu exemple. Em costa molt escriure això perquè tot el que fem ens repercuteix personalment, però he après que hem de dir el que pensem, amb educació això sí, i jo el que penso és que vull un país més igualitari, on totes les opinions comptin. Aquest és un país on encara hi ha solidaritat i per això crec que hi ha esperança i que entre tots plegats podrem arreglar la nostra societat. I si no és així és igual, perquè la vida són dos dies i millor passar-los amb la dignitat més gran possible. I acabar amb els abusos o almenys intentar-ho.

Aquesta és la meva peculiar carta als Reis Mags per al 2020.

Daniel Cascon Commenge , Activista Social

Font: www.bondia.ad

Una feina educativa i inclusiva

Creado: Jueves, 24 Octubre 2019 Publicado: Jueves, 24 Octubre 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Amb el pas dels anys he estat vinculat a diversos col·lectius i comunitats formats per diferents persones. Però m’agradaria destacar-ne un en especial al qual a dia d’avui estic molt relacionat. Es tracta de la gent gran per a la qual treballo en una feina que m’omple d’orgull i sentiment.

L’atenció social a la gent gran està, crec, menys valorada que fa un temps. I crec que és un error perquè les persones jubilades o retirades del món laboral, com m’agrada anomenar-les, són gent que té una vida social i unes rutines i que necessiten ser valorades i escoltades. Potser més que la resta.

A canvi de fer-ho he de dir que la gent gran té el poder d’ensenyar i cultivar els més joves i la gent d’edat mitjana. Però hem de tenir present que tenen unes necessitats més grans i se’ls han de dotar d’uns recursos que han de ser millors perquè puguin viure el seu dia a dia amb més normalitat.

Des de la meva feina com a cuidador de la gent gran, em dedico a fer-los els dies més divertits. Intento fer-los riure i que se sentin útils. Però al mateix temps tinc la sort de poder escoltar i aprendre moltíssim d’ells. Molt més del que dono. Hi ha gent que no entenc què faig a la feina. Doncs bé, els puc respondre que aprenc dels padrins i mentrestant els ajudo que se sentin joves d’esperit, que riguin, juguin, facin activitats i que s’ho passin bé.

Amb el pas del temps hem anat marginant aquesta comunitat i crec que és un gran error, ja que són els qui més saben de la vida i els qui més solucions personals poden aportar a la nostra societat actual, amb les crisis i les injustícies i problemàtiques socials que patim.

Ells han après a sobreviure. Ens poden ensenyar a fer millor els nostres dies. Com sempre dic, mig de broma, són els millors inspectors laborals, ja que sempre miren les obres o debaten les accions polítiques. I qui millor que ells, que han ajudat a fer més gran el país?

Actualment no tenen, majoritàriament, pensions dignes, ni accés a lloguers amb preus acceptables. El més greu és que parlem de gent amb drets i que haurien de ser més valorats i escoltats, ja que molts estan en risc d’exclusió social. Actualment es fa més cas dels joves i està bé, però hauríem d’escoltar més els grans. Per què no crear un consell de la gent gran? 

Torno al meu dia a dia, com a monitor de la casa pairal de la capital sento molt orgull per la feina que faig, i la gent amb la qual em relaciono. I crec que hauríem d’escoltar-los més perquè vull que altres aprenguin el que jo he après amb ells. 

I el que em falta per aprendre...per cert.

Dedicat a la gent gran de la casa pairal del comú d’Andorra la Vella i tots els qui fan possible que aquesta acció social perduri i millori amb el pas del temps.

Daniel Cascon Commenge

Activista Social , Monitor Social .

Font: www.bondia.ad

Benvinguts a l’Andorra Futurama dels Pirineus

Creado: Lunes, 15 Julio 2019 Publicado: Lunes, 15 Julio 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Estic veient un Govern que viu al món de ‘The Matrix’

No fa gaire vam tenir les eleccions generals, on vam poder escoltar moltes promeses en l’àmbit social, com sous més dignes i habitatges a preus assequibles. Entre altres promeses. I aviat ens trobarem amb unes pròximes eleccions comunals i tornarem a escoltar moltes més promeses. Que dubto molt que s’acompleixin, i no soc l’únic que ho pensa. De moment, escoltant les últimes notícies puc dir que després que s’hagi format el nou Govern s’ha millorat, però encara manca moltíssim.

Tantes promeses... que encara no s’han complert i on es presenta una Andorra futurista, una Andorra on tota l’última tecnologia està a punt d’implantar-se. On hi haurà heliports, aeroports comercials, telecabines al pic de Carroi, places amb accessos elevats, túnels soterranis per a vehicles i fins i tot per a vianants. Un país que estarà ja fora de la crisi, on tot és possible, exceptuant les apujades de sous als treballadors i les classes mitjanes o de les pensions. On ja hi ha una reforma de la Funció Pública. En fi... podem veure que hi ha hagut uns quants hipòcrites que han promès el que han volgut per comprar vots. Es tracta d’una història molt habitual, però aquesta vegada hi ha hagut més surrealisme.
De fet, jo trobo a faltar un projecte en el qual el primer andorrà arribés a la Lluna i edificis gratacels... quelcom més fàcil que un tren de l’Hospitalet-près- l’Andorre al Pas de la casa. I és clar, un casino, sí, però demanem més: amb cases de putes. Per què no van prometre que el copríncep francès podria venir, no amb helicòpter militar, sinó directament en jet privat. O instaurar patinets voladors per als vianants i una Administració robòtica ultraintel·ligent com a la pel·lícula Jo robot però als Pirineus.
Per què deliro així? Perquè estic veient un Govern actual que viu al món de The Matrix i no vol veure que molts habitants no disposen de recursos per un lloguer digne, menys per tenir ordinadors i fer tràmits online.

Un Govern que no sembla haver après de la vergonya de The Cloud i que ens indica on acabaran bona part dels projectes que ha anunciat o proposat o insinuat i que no farà mai net del tot amb el xou BPA. I al qual no li importen els nostres projectes o idees. Sí, no em desagradaria veure un andorrà a la Lluna, però si Andorra és un país on tot és possible voldria que no calléssim tant davant un Govern que sembla indiferent al que volem o necessitem. Potser tot serà possible per a la majoria, sí, però al 3000, no el 2019. Cada vegada és més visible l’engany cap als votants i la poca seriositat és més visible, i segueixen sense fer-nos cas. Els importen més els aeroports que la gent, i així anem.

Font: www.bondia.ad