El meu avi va morir a Mauthausen
Comparte el Contenido
info imatge:L’escala de la pedrera de Mauthausen, amb els 186 funestos esglaons; a dalt, fitxa de Joaquim Moliné Pallarés a ‘Catalans als camps nazis’, de Montserrat Roig; a baix, Pere Moliné, rere el fil de pues que il·lustra l’exposició ‘Més enllà de Mauthausen’, fins al 19 de maig al CAEE escaldenc
El periodista Pere Moliné evoca la trajectòria que va dur el seu avi Joaquim, deportat número 3239, al camp nazi.
El primer record d’aquesta història és de quan tenia, diu, cap a 10 anys. Posem que cap al 1980. I és de la carta que l’avi Joaquim va enviar al que en quedava de la família: tres fills, tots menors de 12 anys, ja repatriats i repartits per cases dels parents a Barcelona i província. L’àvia havia mort de diftèria a Argelers. Hi esbossava uns plans de futur que mai no es van complir: “L’avi deia que tan aviat com els alemanys l’alliberessin es reunirien tots de nou a casa d’uns parents llunyans que tenien a França i que tots junts embarcarien cap a l’Argentina per començar-hi una nova vida”.
La devia escriure en algun moment després de la derrota francesa, consumada el maig del 1940, quan Joaquim Moliné Pallarés va caure presoner dels alemanys junt amb el batalló de treballadors estrangers en què s’havia enrolat –probablement per sortir del camp d’Argelers–, i el 21 d’abril del 1942, data del seu traspàs, segons consigna Montserrat Roig al monumental Catalans als camps nazis. Moliné havia ingressat el 3 de novembre anterior a Mauthausen, amb el número de matrícula 3239. Tenia 45 anys i només va sobreviure cinc mesos.
Ho recordava la setmana passada Pere Moliné, periodista de RTVA amb dos decennis llargs de trajectòria al país, davant de les tètriques fotografies de Més enllà de Mauthausen, l’estupenda, imprescindible exposició sobre la vida i l’obra del fotògraf Francesc Boix que fins al 19 de maig es pot visitar al CAEE escaldenc. La de l’avi Moliné és una història que la família, diu, ha mantingut durant set decennis en suspens: “El pare no l’ocultava, i la prova és que ens va llegir aquesta carta, però és un record dolorós, com és comprensible, i no havíem intentat mai anar més enllà. El resultat és que en sabem molt poques coses, de l’avi”.
Aquest juliol, ell i la seva germana viatjaran per primera vegada a Mauthausen. Esperen trobar-hi, diu, els “ecos” d’un avi a qui no van conèixer ni remotament. Un avi que encarna el costat més tràgic i desolador de l’exili republicà: de filiació anarquista i amb certa implicació durant la Guerra Civil espanyola amb el comitè local del seu poble –Arnes, a la Terra Alta–, Joaquim i la seva família –esposa i tres fills: el més gran, de 10 anys– van emprendre amb la derrota republicana i com centenars de milers de republicans el camí de l’exili, i van ser reclosos a Argelers. D’Argelers al batalló de treballadors estrangers; d’aquí a l’Stalag 142, el camp de presoners de guerra on van anar a raure la seva companyia; i de l’Stalag a Mauthausen, on ingressa el 3 de novembre de l’any 1941, i sospita Pere que va ser després de passar per algun altre camp. Boix, que hi havia ingressat a finals de gener del mateix 1941, s’havia incorporat al setembre al servei fotogràfic del camp, d’on ja no se’n mouria fins a l’alliberament, el 5 de maig del 1945.
4.761 morts espanyols
Joaquim forma part dels prop de 7.000 republicans espanyols que van anar a espetegar en aquest camp de concentració austríac. Un destí fatal, perquè hi van deixar la pell 4.761: set de cada deu. I en el pitjor moment: 4.521 d’aquestes 4.761 víctimes van morir-hi el 1941 i el 1942. Pere ho desconeix quasi tot sobre la trajectòria del seu avi a Mauthausen: ni el comando a què el van destinar, ni el barracó que li van assignar, ni molt menys la causa oficial del traspàs. “M’he demanat sovint”, diu Pere, “com devien ser aquests últims mesos del meu avi: és més que dubtós que arribés a ser kapo, els presoners en què els SS delegaven l’ordre intern del camp; eren normalment presos comuns i d’origen alemany, i a més no va tenir temps material. Queden dues alternatives: que intentés resistir –com Boix, que a més va tenir la fortuna del seu costat– o que, molt més probablement, es deixés anar”.
Es decanta finalment per aquesta última: “El meu avi era un home madur, derrotat, que probablement sabia que la seva esposa havia mort, i sense esperances raonables d’un alliberament més o menys pròxim perquè Franco s’havia desentès del destí dels republicans internats als camps nazis i perquè a finals del 1941 la victòria encara semblava més a prop de l’Eix que no dels aliats”. Si a tot això afegim una alimentació insuficient, una salut probablement minada després de dos anys d’exili i una feina esgotadora, s’entén el final que Pere li imagina: “Un dia es devia deixar anar. Potser es va deixar caure per les escales de la pedrera de Mauthausen, o li va aguantar la mirada a un oficial de les SS i li van engegar un tret o, simplement, va deixar de menjar. Es va rendir. En aquelles circumstàncies, qui l’hi pot retreure?”
Els ecos de Joaquim Moliné ressonen ara també al CAEE gràcies a les fotografies que Boix en va rescatar. Segons la cronologia, no va coincidir ni amb la visita al camp de Himmler i altres jerarques nazis, l’abril del 1941; ni amb la dantesca jornada de desinfecció que va tenir lloc el 21 de juny del 1941 al pati dels garatges de Mauthausen; ni amb la patètica desfilada que les SS va organitzar el 3 de juliol del 1942 a compte de Hans Bonarewitz, jueu austríac que va ser capturat després d’un intent de fuga: el van obligar a desfilar camí de la forca, precedit d’una orquestra que interpretava J’attendrais. Ni desgraciadament, amb la captura, interrogatori i mort del comandant de Mauthausen, Franz Ziereis, el 24 de maig del 1945: tots aquests moments estan documentats en les fotografies salvades per Boix i el seus companys de captiveri. Recordar-los és un acte d’estricta justícia. I d’estricta humanitat.
Alex Stragelove , la nueva comedia gay de Netflix
Comparte el Contenido
Durante el último año de instituto, Alex, protagonista de la serie, querrá perder la virginidad con su novia Claire. Pero todo cambia cuando Elliot aparece para hacer tambalear su vida amorosa, gay y sexual.
Craig Johnson es el responsable de esta comedia que llegará a la plataforma de Netflix el próximo 8 de julio. El director es famoso por su película Irremediablemente juntos, protagonizada por Kristen Wiig y Bill Hader y estrenada en el año 2014.
Daniel Doheny es el encargado de dar vida al personaje de Alex. Este joven saltó a la fama dentro de la serie Sobrenatural (2017), y repitió en el filme Public Schooled, estrenado el pasado año. También apareció en la serie web Hart Attack: First Gear, que se emitió durante el año 2012. Y en el papel de Elliot nos encontramos a Antonio Marziale, conocido gracias a su participación en series como The Gay and Wondrous Life of Caleb Gallo, Sobrenatural y, sobre todo, Altered Carbon.
iIforma: https://shangay.com
Salut Mental restringeix l’accés directe al psicòleg
Comparte el Contenido
Els usuaris que vulguin una primera visita hauran d’anar derivats pel metge de capçalera
L’accés al psicòleg a través del servei de Salut Mental de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell ja no es pot fer de manera tan fàcil com fins ara. És possible que alguns pacients ja ho hagin detectat en trucar i demanar hora, perquè des del dia 3 d’abril s’ha implantat un filtre per mirar de descongestionar el servei. El fet és que qualsevol pacient que truqui per una primera vista en considerar que necessita l’ajuda d’un professional de la psicologia, es troba que ja no disposa d’aquest accés directe. Tal com s’informa des del servei, en aquest cas es requereix que el pacient arribi derivat pel seu metge de capçalera (s’entén que els usuaris disposen d’un metge generalista referent encara que la figura està pendent d’implantar-se juntament amb la reforma sanitària), o pel pediatre en el cas dels infants.
Des del SAAS es va confirmar la posada en marxa d’aquest circuit d’atenció amb un nou protocol. En aquest sentit es va indicar que la mesura respon a la voluntat de «gestionar millor els recursos» d’atenció del servei de Salut Mental i «ser més eficients».
Llista d’espera
Des del SAAS es va explicar que la decisió d’establir aquest filtre ha arribat després de detectar que sovint es produïa una llista d’espera important, sobretot pel que fa a l’atenció de persones adultes, i que, en alguns casos, s’acabava determinant que el pacient no requeria l’atenció d’un psicòleg hospitalari. D’aquesta manera, doncs, no és el ciutadà el què decideix que necessita hora al psicòleg, sinó que primer ha de visitar-se amb el metge generalista i aquest és el que determina el tractament que necessita. Una opció que des del SAAS es considera més òptima, ja que es creu que així és més fàcil donar l’atenció adequada al pacient. A més, reduint la llista d’espera, aquelles persones que realment necessiten accedir al servei de Salut Mental ho poden fer en un termini més breu.
El nou sistema està plenament operatiu i, de fet, si es truca per demanar hora ja es dona aquesta informació i s’explica que l’accés ja no és directe, sinó que primer cal passar pel metge de capçalera.
Col·lectiu professional
Des del Col·legi de Psicòlegs, el seu president, Òscar Fernàndez va explicar que els «consta» la voluntat de fer canvis en el triatge, indicant que, de fet, és una de les peticions que han fet en el marc de les negociacions per incloure la psicologia en les especialitats cobertes per la CASS. «Tothom pot seguir dirigint-se al servei, però el que es faria és, en funció de la gravetat i de la simptomatologia decidir a quin tipus de professional s’ha de dirigir», va exposar.
Segons Fernàndez, la idea seria que fins i tot, els pacients que ho necessitin, poguessin ser derivats a professionals de fora del SAAS si és que l’usuari necessita algun tractament especialitzat que no ofereix cap dels professionals de Salut Mental. «De moment, però, és una petició, caldrà veure finalment com es concreta», va advertir.
Els canvis en l’atenció a Salut Mental arriben en ple debat sobre la reforma sanitària i la possibilitat que part dels serveis oferts pels psicòlegs puguin estar coberts per la CASS. De fet, aquesta setmana mateix Fernández va assistir a la comissió de Sanitat al Consell per reiterar la seva petició. Segons va avançar, la idea és que a finals de mes es pugui entregar al ministeri de Salut una primera proposta de cartera de serveis que llavors s’haurà d’ajustar i negociar.
Informa :Meritxell Prat
Fuente:www.elperiodic.ad-Salut Mental restringeix l’accés directe al psicòleg
83 alts càrrecs de l’administració es van repartir 4,5 milions d’euros en salaris el 2017
Comparte el Contenido
- El màxim responsable de l’executiu percep una remuneració mensual de 6.629 euros mentre que el sou brut anual dels diplomàtics que viuen fora se situa al tomb dels 63.800 euros
- La relació inclou des de tots els membres del Govern a secretaris d’Estat, ambaixadors o personal de relació especial
L’administració central va abonar durant el 2017 gairebé 4,5 milions d’euros en remuneracions entre les 83 persones considerades tècnicament com a personal clau de la gerència. Curt i ras: alts càrrecs de l’administració entre els quals cal situar-hi des del cap de Govern fins als ambaixadors o el càrrecs de relació especial amb dots de comandament. Els salaris anirien de 6.629,41 euros del màxim responsable de l’executiu fins als pocs més de 2.200 euros mensuals que cobra una tècnica de Funció Pública contractada sota la figura de la relació especial.
Tècnicament, el personal clau inclou tots els directius o membres de l’òrgan de govern de l’entitat que informa, quan dit òrgan té l’autoritat i responsabilitat de la planificació, la gerència i el control de les activitats de l’entitat. Aquest personal, segons la liquidació pressupostària del 2017, es dividiria en tres grans blocs: els 12 membres del Govern, que haurien obtingut una remuneració global anual de 852.854 euros; 40 alts càrrecs de suport al Govern, ambaixadors i personal de relació especial, que haurien comportat una despesa salarial d’1.813.111 euros; i 31 alts càrrecs de l’administració general més, que van suposar un desemborsament remunerador d’1.776.483 euros.
Més enllà de l’establert en l’esmentat informe de liquidació, un recopilatori de salaris públics d’alguns dels càrrecs que s’inclouen en la relació de 83 persones que en global van rebre durant tot l’any passat 4.442.248, i que no tots tenen el contrast i la publicació oficial, permetria saber, per exemple, que el cap de Govern, Toni Martí, rep una remuneració de 6.629,41 euros, salari equivalent al del síndic general, Vicenç Mateu, encara que el sou d’aquest no s’inclou en aquell llistat de 83. El Consell General té la seva ‘pròpia relació’.
Els ministres, tots, cobrarien 5.636,05 euros, que seria equivalent, en aquest cas, a la remuneració de la subsíndica general, Mònica Bonell. També com a integrant, per dir-ho d’alguna manera, del consell de ministres hi hauria el secretari general del Govern, Jordi Casadevall, que en aquest cas percebria de l’ordre de 4.807,15 euros mensuals. A partir d’aquí hi hauria els secretaris d’Estat. El rànquing remuneratori el lideraria la responsable d’Afers Financers Internacionals, Clàudia Cornella, amb 5.421,60 euros.
En segon lloc, entre els secretaris d’Estat, caldria situar-hi el de Diversificació Econòmica, Josep Maria Missé, amb 5.020. Després hi hauria un bloc de responsables polítics on tots percebrien 4.807,15 euros. En aquest nivell s’hi trobarien Ester Molné (Justícia i Interior), Ester Fenoll (Afers Socials), Neus Soriano (Comerç i Competitivitat), Joan Antoni León (Salut), Joan Antoni Rodríguez (Funció Pública i Reforma de l’Administració) o Consol Naudí, que durant l’any passat va acabar les seves funcions al capdavant de la secretaria d’Estat d’Afers Institucionals. El secretari d’Estat que percep el salari més baix és Jordi Beal, d’Esports, amb 4.797,11 euros.
Finalment, en la relació a la qual ha tingut accés l’Altaveu, s’hi trobaria una llista de disset persones contractades com a relació especial amb unes remuneracions molt diverses i que van des dels 5.700 d’una tècnica de Salut als poc més de 2.200 d’una tècnica de Funció Pública. Quant als ambaixadors, i segons les dades fetes públiques arran d’una resposta parlamentària l’estiu passat, estarien cobrant de l’ordre de 63.800 euros bruts anuals de salaris els diplomàtics amb residència fixada a l’estranger(despeses d’habitatge, desplaçaments, assegurances… a banda) i els no residents uns 15.600 euros bruts anuals.
| CÀRREC | NOM | REMUNERACIÓ |
| CAP DE GOVERN | Toni Martí | 6.629,41 euros |
| FINANCES | Jordi Cinca | 5.636,05 euros |
| AFERS EXTERIORS | Maria Ubach | 5.636,05 euros |
| AFERS SOCIALS, JUSTÍCIA I INTERIOR | Xavier Espot | 5.636,05 euros |
| ECONOMIA, COMPETITIVITAT I INNOVACIÓ | Gilbert Saboya | 5.636,05 euros |
| TURISME | Francesc Camp | 5.636,05 euros |
| ORDENAMENT DEL TERRITORI | Jordi Torres Falcó | 5.636,05 euros |
| MEDI AMBIENT, AGRICULTURA I SOSTENIBILITAT | Sílvia Calvó | 5.636,05 euros |
| EDUCACIÓ | Eric Jover | 5.636,05 euros |
| CULTURA, JOVENTUT I ESPORTS | Olga Gelabert | 5.636,05 euros |
| SALUT | Carles Álvarez | 5.636,05 euros |
| FUNCIÓ PÚBLICA | Eva Descarrega | 5.636,05 euros |
| SECRETARI DE GOVERN | Jordi Casadevall | 4.807,15 euros |
| SE AFERS FINANCERS INTERNACIONALS | Clàudia Cornella | 5.421,60 euros |
| SE DIVERSIFICACIÓ ECONÒMICA | Josep Maria Missé | 5.020,00 euros |
| SE JUSTÍCIA I INTERIOR | Ester Molné | 4.807,15 euros |
| SE AFERS SOCIALS | Ester Fenoll | 4.807,15 euros |
| SE COMERÇ I COMPETITIVITAT | Neus Soriano | 4.807,15 euros |
| SE SALUT | Joan Antoni León | 4.807,15 euros |
| SE FUNCIÓ PÚBLICA | Antoni Rodríguez | 4.807,15 euros |
| SE AFERS INSTITUCIONALS | Consol Naudí | 4.807,15 euros |
| SE ESPORTS | Jordi Beal | 4.797,11 euros |
Relacions especials
| MINISTERI | ÀREA | NOM | REMUNERACIÓ |
| Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat | Medi Ambient i Sostenibilitat | Natàlia Rovira | 2.911,59 euros |
| Cultura, Joventut i Esports | Patrimoni Cultural | Alfons Codina | 3.500 euros |
| Cultura, Joventut i Esports | Joventut i Voluntariat | Agustí Pifarré | 3.699,74 euros |
| Salut | Salut | Cristina Santarrosa | 3.726,95 euros |
| Salut | Salut | Odile Sarroca | 5.722,80 euros |
| Funció Pública i Reforma de l’Administració | Funció Pública | Elisabeth Almarcha | 3.500 euros |
| Funció Pública i Reforma de l’Administració | Reforma de l’Administració | Montse Font | 4.500 euros |
| Funció Pública i Reforma de l’Administració | Funció Pública | Raquel González | 2.279,06 euros |
| Cap de Govern | Gabinet | Iago Andreu | 4.840,28 euros |
| Cap de Govern | Gabinet | Guillem Casal | 2.684,54 euros |
| Cap de Govern | Comunicació | Creu Rosell | 3.523,04 euros |
| Cap de Govern | Comunicació | Nerea Moreno | 2.684,54 euros |
| Finances | Finances | Meritxell Salvat | 2.911,60 euros |
| Finances | Estadística | Enric Ripoll | 4.518 euros |
| Afers Exteriors | Afers Multilaterals i Cooperació | Marta Salvat | 4.231,86 euros |
| Afers Socials, Justícia i Interior | Ocupació i Treball | Eulàlia Sánchez | 3.514 euros |
| Ordenament Territorial | Transports | Guillem Santacreu | 2.700 euros |
Lliure servei i robòtica
Comparte el Contenido
Ja fa anys que el “mercat” ha implementat el lliure servei i tots nosaltres ho hem acceptat i hem caigut en la trampa, sense pensar en les conseqüències negatives que aquest sistema repercutiria en el mercat de treball.
L’exemple més evident és el de les benzineres dels països veïns on pràcticament totes han passat a ser de lliure servei, encara que se segueix pagant el carburant al mateix preu que costava quan un empleat ens el servia, amb l’afegit que l’empleat, a més, ens netejava el parabrises... Aquests treballadors en la seva gran majoria han perdut el seu lloc de treball.
El cas dels supermercats és molt diferent, és evident que en curt termini són més econòmics i pràctics ja que en un sol lloc podem comprar tot el més essencial per a la llar. Però a la llarga ho paguem molt més car a causa de la pèrdua de llocs de treball, que fomenta un augment de l’atur i en conseqüència una contribució més important al pressupost de l’Estat, que financem tots per pagar, com és de justícia, les ajudes socials a aquestes persones en atur laboral.
El lliure servei creix exponencialment, especialment al sector de la restauració. Sobretot als establiments de menjar ràpid. A més, constatem l’acceleració de tancaments de comerços de proximitat.
Ara tenim la proliferació dels robots i ens hem de preguntar si crearan més ocupació de la que destruiran.
L’any 1930, J. M. Keynes va preveure que, com a conseqüència de l’increment de la productivitat, la nostra jornada de treball no arribaria més enllà de les 15 hores setmanals a partir del 2030. No va tenir en compte l’impacte de la robotització ni tampoc els efectes d’un món sense treball. Segons diversos estudis, aproximadament la meitat de les feines seran automatitzades. Les feines rutinàries i poc qualificades són les que tenen més risc de desaparèixer, però els treballs que requereixen creativitat i en què el factor humà és indispensable corren menys perill.
La tecnologia robòtica arribarà a ser dominant durant la pròxima dècada. Influirà sobre tots els aspectes del treball i de la llar. És necessari, doncs, començar a construir i a reflexionar sobre possibles solucions per atendre les necessitats de subsistència per a aquest creixent i progressiu volum de població que es veurà exclòs dels molt més selectius mercats de treball. Per això, és necessari afrontar alguns desafiaments, entre els quals un dels més importants és el de pensar en quines deuen ser les polítiques públiques més adequades perquè un millor benestar arribi a totes les persones i eviti més desigualtat.
Per prevenir els efectes negatius de la robotització és fonamental reduir la jornada laboral i posar el focus en feines no mecanitzables ni exportables o tot el relacionat amb la transició ecològica.
I finalment, haurem d’anar pensant a canviar l’estructura de la propietat del capital per repartir els beneficis de la robotització.
Opinio de : EVEREST VILAGINÉS
Informa :www.bondia.ad
“Mario”, una historia de amor prohibido entre dos futbolistas
Comparte el Contenido
LA PELÍCULA DE ORIGEN SUIZO TRATA LA PROBLEMÁTICA DE LA HOMOFOBIA EXISTENTE EN EL MUNDO DEL DEPORTE, QUE IMPIDE A DOS JUGADORES DE FÚTBOL VIVIR SU HISTORIA DE AMOR CON NORMALIDAD, SIN MIEDOS NI OCULTAMIENTOS.
Ha llegado el momento de volver a emocionarnos con el cine LGTB. El director suizo Marcel Gisler presentó el 31 de marzo su última película, Mario, en el Festival de Cine LGTB de Londres BFI Flare. El film, que será estrenado en Estados Unidos el 21 de abril, nos cuenta la historia de amor entre dos jugadores de fútbol profesional, así como los obstáculos que encuentran al intentar vivir como pareja.
La película nos sitúa en el momento en que Leon (Aaron Altaras) llega al equipo de fútbol donde juega Mario (Max Hubacher). Los jugadores se ven en la obligación de compartir piso, hecho que marcará un antes y un después en sus vidas cuando se enamoren el uno del otro. Los rumores no tardan en aparecer, y ambos jugadores empiezan a recibir muestras de homofobia en el entorno profesional. Mario vuelve a presentarnos de forma audiovisual una historia en la que sus protagonistas encuentran dificultades para ser felices debido a la condición sexual de los mismos, esta vez desde el mundo del deporte, donde los clichés machistas y homófobos se multiplican.
Víctor Gutiérrez: “El deporte no es algo exclusivo para heterosexuales”
Víctor Gutiérrez: “No hay que tener miedo a salir del armario”
Brian Robinson, crítico del BFI Flare, comentaba que la película “es una reconfortante montaña rusa de emociones, dentro y fuera del campo”, y añadía que “ofrece una imagen dinámica y realista de cómo los deportistas homosexuales se ven desfasados en el siglo XXI”. Mario no tiene todavía fecha de estreno en España, pero estamos deseando ver cómo se desarrolla esta historia de amor que, desgraciadamente, es un fiel reflejo de la realidad.
Informa:SANTI MUÑOZ PÉREZ
Fuente: shangay.com/mario-una-historia-de-amor-prohibido-entre-dos-futbolistas
