Parlem de violències

Creado: Miércoles, 09 Enero 2019 Publicado: Miércoles, 09 Enero 2019 Escrito por Daniel
 
Sempre se sent parlar de violència masclista o de xenofòbia o homofòbia i darrerament també de bullying, al qual prefereixo anomenar assetjament escolar,
tot i que quan jo el patia (de petit) i ningú m’ajudava no se’n parlava. Però potser hem de repetir i repetir que no tots els homes són masclistes.

L’homofòbia és prou coneguda, però no es parla gaire de l’heterofòbia, els atacs als heterosexuals pel fet de ser-ho. Qui ha dit que els gais no siguin capaços de discriminar, tot i que no sigui el més habitual!?

Una cosa que no crec que sigui molt positiva i, a més, no és lògic, ja que en el fons (ho he explicat molts cops) el que hi ha és molta intersexualitat.

És a dir, molts heterosexuals no deixen de ser hermafrodites físics o genètics. Però potser el més important és que hi ha una tendència que fa que els homes heterosexuals estiguin estigmatitzats per part de les víctimes. Víctimes que, de vegades, i com deia, també aprofiten per discriminar. I és que la igualtat és evitar sempre l’estigma social. Per tant, crec que hem de posar més èmfasi en el fet que els homes també pateixen violència de gènere.

En menor mesura que les dones, en molta menor mesura, però també la pateixen. Són persones estigmatitzades per l’etiqueta que tot home és el dolent de la pel·lícula i m’atreviria fins i tot a dir que en molts casos

no es detecten degut a la importància que s’atribueix a les denúncies de la dona.

És cert que l’home no pateix habitualment una violència física. La gran majoria de vegades consisteix en depressions i alteracions emocionals,

i penso que etiquetar el fet sempre com a “masclisme” no ajuda gaire en la representació dels drets iguals per a tots, i afecta molt aquells homes que pateixen violència de gènere per dones, podríem dir, feministes.

Una repressió que fa que l’home calli. Potser per això no tenim dades reals: perquè pocs homes reconeixen el seu patiment.

La idea que la dona té sempre la raó és important també i afecta molt els estudis que es realitzen. I també necessiten suport psicològic. Perquè la realitat no és que la dona sempre és la víctima i

l’home sempre l’agressor.

Per desgràcia, el feminisme és positiu ara en la societat i el masclisme és negatiu.

Però, on són els drets dels homes? Per què se’ls etiqueta tots com a masclistes? Potser hauríem de començar a pensar que tots som víctimes. Uns menys que altres,

sí, però no es pot acceptar que sols dones pateixen, perquè és una gran mentida. Perquè hem d’arribar a la conclusió que no hi ha víctimes millors o pitjors –tot i que sí col·lectius

més vulnerables– sinó persones, i que els abusos s’han de denunciar vinguin d’on vinguin.

Perquè tots som iguals davant la llei i tots hauríem de poder-ho ser en la pràctica i hauríem de deixar de parlar tant de violència de gènere i lluitar més contra ella.

Com a mínim, aquest és el meu desig per al 2019: una societat igualitària en tot.

Daniel Cascon Commenge

Activista Social

Visto: 80