Opinion

Un missatge per Andorra ...

Creado: Miércoles, 27 Febrero 2019 Publicado: Miércoles, 27 Febrero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Font: Gabriel Ubach Valdivia

 

 

Augmentar la salut i l’atenció social

Creado: Lunes, 25 Febrero 2019 Publicado: Lunes, 25 Febrero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Dijous se celebra el Dia mundial de les malalties rares. Per a la majoria de les persones que viuen amb una malaltia poc freqüent, així com els seus familiars o cuidadors, la realitat quotidiana pot incloure qualsevol combinació del següent: recollir i prendre medicaments, assistir a cites, participar en teràpia física, utilitzar equips especialitzats i accedir a diversos serveis de suport social i comunitari i atenció de descans. La gestió d’aquestes tasques relacionades amb l’atenció al costat de les seves activitats habituals com el treball, l’escola o el temps lliure pot ser un repte.

Hi ha més de 6.000 malalties rares que afecten més de 300 milions de persones a tot el món.

Cadascuna d’aquestes patologies té un impacte en la vida quotidiana, inclosa la necessitat d’una rutina d’atenció diària. Segons la primera enquesta a nivell europeu sobre l’atenció malabarista i la vida quotidiana amb una malaltia poc freqüent dut a terme per Baròmetre Rar, 8 de cada 10 pacients tenen dificultats per completar les tasques diàries bàsiques. Com a resultat, la majoria de les cures solen estar coordinades per persones que viuen amb una malaltia poc freqüent i els seus familiars que passen una gran quantitat de temps organitzant l’atenció.

Això pot implicar la recerca de serveis locals, fer trucades telefòniques, accedir a tractaments i rehabilitació, gestionar els tràmits administratius i adaptar l’espai de treball o la llar.

Com a conseqüència, les persones que viuen amb una malaltia rara sovint estan fora del treball o de l’escola. Es converteix en un procés complex i frustrant, especialment quan la falta de coordinació entre els serveis implica haver de repetir la mateixa informació una vegada i una altra. La comunicació entre els diferents serveis necessita millorar per poder fer més fàcil aquestes gestions.

 

La 12a edició del Dia de les malalties rares se centrarà a demanar solucions per a les mancances en la coordinació entre serveis mèdics i socials i en reclamar més suport per afrontar els reptes que han d’abordar cada dia les persones que viuen amb una malaltia poc freqüent i les seves famílies a tot el món.

Andorra està molt afectada a conseqüència de les retallades massives de la CASS realitzades els darrers anys. Molts fàrmacs imprescindibles s’han retirat de la cobertura sanitària i la situació del sistema de protecció social segueix fomentant més precarietat i creant un difícil accés a una vida i a una salut digna.

Si tenim en compte que ja hi ha una gran part de la població en general que té dificultats per poder viure el seu dia a dia, fiquem-nos en la pell de les persones que pateixen aquestes malalties i imaginem el fre que els provoca la situació sociosanitaria al nostre país. En molts casos, suposa, que ens incapacita en el nostre dia a dia en gairebé tots els aspectes rutinaris de la nostra vida.

 

El Dia mundial de la malaltia rares 2019 és una oportunitat per formar part d’una crida mundial a responsables polítics, professionals de la salut i serveis assistencials per coordinar millor tots els aspectes de l’atenció a les persones que pateixen una malaltia rara. Així, per un costat tindrem el tema, Bridging health care and social care (Apropament a l’assistència sanitària i social), una guia per a les organitzacions de pacients i tots els participants del Dia de la malaltia rara a tot el món en les seves activitats de defensa del Dia de la malaltia rara 2019. A més, i pel seu èxit el 2018, la campanya amb el lema de #ShowYourRare a les xarxes socials continua per enguany. Les persones del món pintaran els seus rostres per al Dia de la malaltia rara. Participa-hi!

Font: www.bondia.ad

Parlem de violències

Creado: Miércoles, 09 Enero 2019 Publicado: Miércoles, 09 Enero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 
Sempre se sent parlar de violència masclista o de xenofòbia o homofòbia i darrerament també de bullying, al qual prefereixo anomenar assetjament escolar,
tot i que quan jo el patia (de petit) i ningú m’ajudava no se’n parlava. Però potser hem de repetir i repetir que no tots els homes són masclistes.

L’homofòbia és prou coneguda, però no es parla gaire de l’heterofòbia, els atacs als heterosexuals pel fet de ser-ho. Qui ha dit que els gais no siguin capaços de discriminar, tot i que no sigui el més habitual!?

Una cosa que no crec que sigui molt positiva i, a més, no és lògic, ja que en el fons (ho he explicat molts cops) el que hi ha és molta intersexualitat.

És a dir, molts heterosexuals no deixen de ser hermafrodites físics o genètics. Però potser el més important és que hi ha una tendència que fa que els homes heterosexuals estiguin estigmatitzats per part de les víctimes. Víctimes que, de vegades, i com deia, també aprofiten per discriminar. I és que la igualtat és evitar sempre l’estigma social. Per tant, crec que hem de posar més èmfasi en el fet que els homes també pateixen violència de gènere.

En menor mesura que les dones, en molta menor mesura, però també la pateixen. Són persones estigmatitzades per l’etiqueta que tot home és el dolent de la pel·lícula i m’atreviria fins i tot a dir que en molts casos

no es detecten degut a la importància que s’atribueix a les denúncies de la dona.

És cert que l’home no pateix habitualment una violència física. La gran majoria de vegades consisteix en depressions i alteracions emocionals,

i penso que etiquetar el fet sempre com a “masclisme” no ajuda gaire en la representació dels drets iguals per a tots, i afecta molt aquells homes que pateixen violència de gènere per dones, podríem dir, feministes.

Una repressió que fa que l’home calli. Potser per això no tenim dades reals: perquè pocs homes reconeixen el seu patiment.

La idea que la dona té sempre la raó és important també i afecta molt els estudis que es realitzen. I també necessiten suport psicològic. Perquè la realitat no és que la dona sempre és la víctima i

l’home sempre l’agressor.

Per desgràcia, el feminisme és positiu ara en la societat i el masclisme és negatiu.

Però, on són els drets dels homes? Per què se’ls etiqueta tots com a masclistes? Potser hauríem de començar a pensar que tots som víctimes. Uns menys que altres,

sí, però no es pot acceptar que sols dones pateixen, perquè és una gran mentida. Perquè hem d’arribar a la conclusió que no hi ha víctimes millors o pitjors –tot i que sí col·lectius

més vulnerables– sinó persones, i que els abusos s’han de denunciar vinguin d’on vinguin.

Perquè tots som iguals davant la llei i tots hauríem de poder-ho ser en la pràctica i hauríem de deixar de parlar tant de violència de gènere i lluitar més contra ella.

Com a mínim, aquest és el meu desig per al 2019: una societat igualitària en tot.

Daniel Cascon Commenge

Activista Social

Qüestió de valors i drets

Creado: Sábado, 05 Enero 2019 Publicado: Viernes, 04 Enero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 


 

El 17 de desembre del 2018 el poble andorrà va tornar a demostrar la seva virtut i que, com diu el nostre lema, la unió del poble fa la força. I ho va fer en un moment en què Andorra està patint moltíssim, però hem tornat a demostrar que estem units. Fa molts de temps, a l’època dels aiguats, es va poder veure una reacció similar, i llavors el país va tirar endavant i el mateix es pot dir d’altres catàstrofes naturals, com l’allau d’Arinsal.

Soc andorrà i per a mi és un orgull veure que la unió entre uns i altres segueix i que el lema l’acomplim més els ciutadans que el mateix govern. Tanmateix, crec que aquella manifestació només és un principi i que el poble no s’aturarà en protestes. Per exemple, vull recordar que ja es va fer una acampada per protestar contra els increments abusius dels preus dels lloguers.

Espero amb no gaire fe que el Govern desperti, no hem de continuar caient en la precarietat, i en alguns casos, arribant a passar fam. Perquè el nostre Govern, el de DA, mira el que passa ràpidament i passa pàgina, oblidant que hi ha drets que s’han d’acomplir.

Parlem d’ocupació. Està molt malament, però a la pàgina web d’ocupació encara fan proves i els qui busquem desesperadament feina no estem per a jocs. Però Govern sembla que sí, i de fet la web http://www.habitatgegovern.ad/ no funciona. En fi, aposten per una Andorra moderna, del segle XXI, i fa uns mesos van pagar per un error informàtic tard les pensions. Finalment, els funcionaris els van haver de trucar un a un per avisar que el mes següent no es cobraria. Error informàtic! L’excusa preferida del Govern és aquesta, però tot error té responsabilitats humanes. Però com que no es vol donar cap informació...

 

Tornem a ocupació. Les persones amb discapacitat tenim un programa d’ocupació inclusiva. L’executiu afirma que així se’ns dona suport i que s’ha creat una xarxa d’empreses inclusives per ajudar-nos. Però per a mi parlen massa i fan poc, perquè porto dos anys i mig esperant que m’ajudin a trobar feina i només em convoquen per fer-me callar perquè, segons em diuen, escric massa. I m’han arribat a dir que ells són una empresa privada i no tenen res a veure amb el Govern.

Penso per tot això que hem de tornar a sortir al carrer, i molt aviat. Perquè el Govern sembla que el que fa millor és atribuir els problemes a no sé quina herència dels anys passats o als errors informàtics. Però a l’hora d’actuar semblen pensar més en els bancs, si no, recordem com van bloquejar tot el país per l’afer BPA. Ara venen eleccions i tots diuen i prometen, i més el ministre de Justícia i Afers Socials, que ja ha fet actes amb diners públics en una sala d’actes i congressos... Però crec que al Govern no li interessa l’Andorra real. És per això que la darrera concentració va ser un èxit i només un inici del que vindrà. Potser el Govern hauria d’escoltar més el poble i admetre els seus errors, tal com van admetre-ho amb la qüestió de The Cloud en una visita oficial del cap de Govern a AINA.

 

Estic orgullós del meu país, un país que segueix lluitant per estar units sense por, donant la cara per qui ho necessita. Aquest és el país que vull, i no un d’esclavitzat pel Govern de DA presidit per Antoni Martí, que passa de tots nosaltres.

Però nosaltres som el poble i tenim valors i virtuts que faran que ens en sortim.

Feliç 2019

Daniel Cascon Commenge

Activista Social

 

Un any convivint amb el VIH: un cas persona

Creado: Domingo, 02 Diciembre 2018 Publicado: Sábado, 01 Diciembre 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

 

Hem volgut parlar amb 1 dels ment afectats paper  VIH . Va descobrir-ho fa just 1 any. Després de l'impacte inicial que l'va angoixar força, porta una vida normalitzada.

Daniel  Cascón , que està afectat per una Malaltia rara, va Fer-se una prova gratuïta en un CAP al MATEIX dia de la lluita contra la sida de l'2017. El resultat va ser que era portador del  VIH , tot i que en una fase Molt inicial.

Lamenta que encara hi Hagi Molta ignorància en AQUEST Àmbit i que Força gent pensi que és una Malaltia Greu i mortal com, Efectivament, era fa vint o trenta anys. Des de fa temps pren 1 Tractament regular, que ha aconseguit que se li Hagi  cronificat  i no li pateixi MOLTS entrebancs a la vida quotidiana.

Afirma que més gent hauria d'explicar que en te, ja que Així és podria trencar el tabú que encara hi ha sobre la sida.

www.andorradifusio.ad

 

On són els nostres drets constitucionals?

Creado: Viernes, 02 Noviembre 2018 Publicado: Viernes, 02 Noviembre 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Fem una anàlisi de l’actualitat social del país:
En els darrers temps, la dificultat per trobar habitatge a un lloguer assequible per culpa dels preus tan elevats i abusius que té el mercat s’ha convertit en la vergonya del nostre Govern.

Davant d’aquesta situació, tenim un executiu que no té pisos socials disponibles i que els únics que té estan reservats per persones en risc per ser víctimes de violència de gènere o refugiats –en aquest cas, hem de parlar correctament de pisos protegits. Evidentment que aquests col·lectius també necessiten aquesta protecció –només faltaria– però queda clar que cal apostar de forma clara per projectes d’habitatges socials, com els que es van fer en el seu dia, per exemple, amb Jovial a Andorra la Vella. Perquè aquesta mancança actual encara empitjora més la situació. 

Únicament existeixen ajudes al lloguer, però aquestes subvencions, en realitat, no resolen cap problema, ja que moltes persones no les poden demanar a conseqüència del fet que, segons Govern, encara que elles pateixin, la situació econòmica del seu nucli familiar és bona i, per tant, que ho paguin els seus parents.
Ens trobem que, per suplir aquesta carència (voluntària, recordem, perquè no s’ha volgut apostar per fer pisos socials abans), la solució és que Afers Socials estigui pagant habitacions a pensions antigues, en condicions força precàries, a la gent que ho necessita, aportant ajudes d’entre 400 i 600 euros –això sí, previ escrutini inflexible per tenir clar que aquestes persones realment no tenen altra sortida que demanar-les.

I jo em pregunto: les pensions són el recurs ideal en aquesta situació? Justifica aquesta sortida no haver apostat de forma clara per fer pisos socials? O el que succeeix és que ens trobem davant un simple negoci (un altre més) on els usuaris de les ajudes són l’eina i que, de passada, serveix per evitar que quedi en evidència la crisi econòmica i social i per tapar el perquè no existeix habitatge social? Que ningú oblidi que, al final, aquests diners estan sortint de les nostres butxaques i que són moltes les persones que estan sobrevivint en aquestes pensions. Així vaig viure jo durant gairebé cinc anys. 
És indignant l’actuació en aquest àmbit. Més tenint en compte, per exemple, que per poder accedir als pisos de Jovial, la resposta és que hi ha un temps d’espera d’entre un i dos anys i, a més, demanen alguns requisits, com a mínim, incoherents. 


Per altra banda, tampoc es dignen a informar dels drets que tenim. Andorra, recordem, té ratificada la Carta Social Europea. En canvi, però, no existeix la Cartera Social, que és un llibre informatiu que hi ha a tots els Estats veïns, on s’explica totes les ajudes i drets  que existeixen pels seus ciutadans. Alguna vegada que ho he preguntat m’han arribat a dir “has de mirar el BOPA”. I tan contents...
També cal tenir en compte que el desenvolupament de la llei de serveis socials i sociosanitaris no està, ni de bon tros, enllestit –això sí, els seus efectes de retallada sobre els col·lectius més vulnerables sí que s’han deixat sentir.

Això fa que em faci moltes preguntes: 
Aquest Govern vol realment ajudar a qui pateix dificultats? 
Vol realment donar suport als qui necessiten pisos socials? 
Per què el Comú d’Andorra la Vella, quan hi ha una llarga llista d’espera, va cedir pisos a Jovial per ampliar el CAI?


Ara és hora de reflexionar, de fer-ho entre tots els que vivim aquesta crisi socioeconòmica i arribar a un balanç sobre el progrés d’Andorra i preguntar-nos si el Govern que tenim val la pena. I sobretot, i molt important,  hem d’actuar tots junts, ja que no podem permetre que se’ns violin els nostres drets, entre aquests drets constitucionals com el de l’article 33: “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.
Se’ns han promès moltes millores i, en canvi, Andorra està en plena crisis socioeconòmica. Molta gent està patint moltíssim i més en àmbits socials que haurien de ser prioritaris i, en canvi, és on més es retalla. És hora de reclamar els nostres drets i cal actuar ja!

Daniel Cascon Commenge 

ACTIVISTA SOCIAL 

Font: www.bondia.ad