Opinion

Residents i andorrans en una Andorra igualitària

Creado: Lunes, 16 Abril 2018 Publicado: Lunes, 16 Abril 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Com podem millorar el país i a la vegada augmentar els drets i deures de tots?

Vivim en una societat en què les notícies dels nostres diaris sobre Andorra no són d’interès primordial per a la població. Tothom mira més els diaris de fora del país o els esportius, naturalment també de fora del Principat. A poca gent, de vegades sembla que a ningú, li interessa gaire el que passa al nostre país. Expressions com "la política és la política i no canviarà mai" o "comentaris com els diaris només fan que publicar males notícies i preus que pugen, que és el mateix" són molt habituals. Em quedo molt sovint amb les ganes de dir-los: "Està molt bé debatre, això ja és fer política... Però també s’ha d’actuar".

Les respostes acostumen a ser que la política és corrupció, que sempre acaba igual o que soc resident i puc pagar impostos, però no votar ni opinar perquè no tinc la nacionalitat andorrana. També n’hi ha que directament em diuen "no em parlis de política" quan trec el tema. He de reconèixer que fa uns anys jo mateix era d’una opinió similar i em considerava apolític i antisistema. També deia que els diaris són depressius. Però al llarg del temps he anat evolucionat i m’he adonat que no tenia raó en això i que hem de lluitar més pels nostres drets i exercir més els nostres deures. I ho he vist ara que el Govern té menys en compte aquests drets i deures, sobretot als residents que no tenen passaport andorrà. Ara, doncs, considero que la manca d’educació sobre la política andorrana i el poc interès no és bo. Perquè he descobert que el nostre deure principal és lluitar per decidir quin tipus de política i model de país i Estat volem i necessitem.

Crec que toca aprendre a actuar sense discriminacions i, per això, una de les primeres coses a demanar és que aquells que ja paguen impostos puguin, igualment, votar. I fer-ho amb optimisme perquè hi ha algunes demandes que comencen a fer-se realitat, però encara hi ha molt camí per recórrer.

Però s’ha de tenir present, i és una cosa que em trobo escoltant gent aquí i allà, que hi ha moltes lleis, però que el més important són els reglaments, i que aquests siguin efectius. Que es compleixin les lleis, vaja. Per tot això, i alguna cosa més, m’atreveixo a animar a llegir els diaris, perquè com menys ignorants siguem de les coses del país més útils podrem ser i més bons ciutadans. I serà més difícil que se’ns imposin coses sense tenir en compte la nostra opinió. També us animo a tots a una cosa més difícil: a denunciar les injustícies. Perquè només així podrem aconseguir un país millor. I lluitar contra la por al que ens pot passar si ho fem.

Perquè al final el país serà el que nosaltres fem i decidim i per aconseguir-ho és necessari defensar el que considerem més just i fer-ho sense por. Ajudant els altres tant com puguem i deixant l’egoisme tant de costat com puguem. Perquè així es faci realitat el lema del nostre país: "Virtus Unita Fortior" –ja saben–: "La virtut, unida, es més forta".

Discapacitat i salut mental: una reflexió

Creado: Domingo, 03 Diciembre 2017 Publicado: Domingo, 03 Diciembre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

El 3 de desembre es va celebrar el Dia mundial de les persones amb discapacitat i, encara que sigui amb unes setmanes de retard, voldria aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre la discapacitat psíquica.

Abans de res, ens podríem preguntar què és la salut mental i quina és la situació de la salut mental a Andorra.

Els trastorns o malalties de salut mental dificulten el dia a dia a moltes persones, i es converteixen en una veritable discapacitat. Aquestes malalties limiten molt les persones que les pateixen. I hem de dir que, desgraciadament, a Andorra, els poders públics tenen molt oblidada la salut mental. El centre de salut mental, per exemple, cada vegada té més casos per atendre i els seus serveis no sempre funcionen com haurien de fer-ho.

Durant anys i anys s’ha promès un centre sanitari per tractar els malalts crònics a Santa Coloma. Però aquesta promesa encara no s’ha complert.

Però tornem a la situació dels malalts mentals. Sovint han de ser tractats a fora del país perquè no hi ha més remei, ja que al Principat falten centres específics per a ells. Aleshores, la persona que ha de ser tractada ha d’afrontar problemes, però també els seus familiars. En aquests casos, la família ha de viatjar cada mes o cada quinze dies per veure el seu ésser estimat, amb el cansament que això suposa, i poder fer-li una visita de poc més d’una hora.

La salut mental és una discapacitat però no s’hi destinen prou recursos, i això provoca als afectats depressions i una vida més limitada. I s’ha de tenir en compte que la informació sobre els serveis de salut mental no és la que hauria de ser.

I tinguem en compte que sembla que cada cop hi hagi més afectats per trastorns mentals. Almenys un 25% de les baixes són per problemes d’aquest tipus.

Tot i això, diria que hi ha un problema més greu. Estem parlant de la incomprensió que els envolta en el seu dia a dia. Aquestes persones pateixen un estigma social molt gran. I hauríem de tenir en compte que el fet de tenir una depressió o un trastorn no fa que siguin persones amb menys drets. Tenen unes capacitats limitades o una diversitat funcional. Però se’ls ha d’ajudar més i no fer-los falses promeses que encara els provoquen més sentiments depressius. Se’ls ha d’ajudar amb sortides i teràpies de socialització, fet que no és encara el més habitual.

Perquè l’actual sistema de salut mental no els ajuda prou i els frena, i això ha empitjorat per les retallades, que han fet que sigui més difícil que el pacient millori. Després, pot entrar en un cercle viciós depressiu.

Tampoc és sempre satisfactòria l’atenció dels serveis socials, de la CASS i els altres organismes destinats a oferir, teòricament, ajuda a la ciutadania. Per què? Perquè molts cops el tracte que s’ofereix als usuaris és el que es dona a un expedient humà, sense tacte a l’hora de parlar. Sense orientació sobre el que es pot demanar i ....sense humanitat.

Es necessiten, doncs, més ajudes i més suport humà. I insistir més en teràpies efectives que tinguin en compte que la salut mental és equilibri emocional i s’ha de tractar igual que un refredat o una grip, amb prou recursos perquè aquest equilibri torni si ha desaparegut.

Amb aquest resum penso que és obvi que s’ha de millorar urgentment en molts sectors. I també crear un hospital específic per a trastorns mentals a Andorra. Però no ens hem de quedar aquí: hem d’anar més enllà i crear un sistema més accessible i que no generi més depressions. I sobretot recordar que la discapacitat és una capacitat limitada. Ningú és menys que ningú per ser discapacitat. Se’ls ha de respectar i sobretot ajudar. No es pot millorar en salut si no se’ls ajuda, i més avui en dia.

Se’ls ha de prestar més atenció i escoltar-los amb dignitat.

Informa : daniel cascon commenge

Font Informativa :www.bondia.ad/opinio

Joves vulnerables, oblidats i apartats del sistema

Creado: Jueves, 19 Octubre 2017 Publicado: Jueves, 19 Octubre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Qualsevol jove d’Andorra pot passar una crisi socioeconòmica. No tots són “ninis”; alguns, de fet molts, volen tenir la seva pròpia vida, treballar pel seu futur i crear el seu projecte de vida, cosa que es converteix en una situació difícil i complexa per a alguns al nostre país.

Molts joves són, doncs, els que volen treballar, independitzar-se, i no dependre de ningú, però no tots tenen els recursos suficients per realitzar aquest canvi de vida. És a dir, no tots poden ser totalment autònoms.

A l’hora de buscar les solucions per les seves mancances, que pot ser habitualment una empenta socioeconòmica, molts es dirigeixen al Servei d’Orientació dels Joves de Situació Vulnerable, entre altres serveis. I, malauradament, aquí no troben el que busquen. Se’ls falta al respecte, se’ls desinforma i molts cops es fa el possible perquè es busquin la vida i per no haver de pagar-los ajuts, quan tan sols volen una solució i una sortida digna per poder fer el seu camí i projecte de vida sense dependre sistemàticament de ningú.

Considero que Andorra, actualment, funciona en l’àmbit social d’una manera totalment inhumana, i així es veu com són atesos aquests joves. Com si fossin un problema pel país i els serveis socials. Ho he viscut i segueixo vivint-ho, acompanyant nois i noies del nostre país a buscar solucions pel seu projecte de vida.

Amb aquest tracte es creen més problemes, quan el que s’hauria de fer és buscar una solució i facilitar-la als afectats, fins i tot i més sovint, al col·lectiu de joves en alt risc d’exclusió. El nostre Govern paga 600 euros per cada ajut de precarietat i allotjament en pensions depriments als usuaris. Sense ajudar-los amb un pis i a assumir depeses bàsiques, les pensions hostals tan sols són solucions provisionals, ja que només tenen un llit, una pica i un bidet amb àpats, banys compartits, sense televisió ni res més. Com deia abans, tot pagat des de Govern directament a hostals i pensions: 600 euros per usuari en concepte d’allotjament mensual per precarietat.

Se’ls dona pensió completa, sí, però ni estris de neteja ni cap despesa fora de l’hostal. Per tant, sovint han de demanar diners per sabó a altres persones per poder anar a treballar en condicions, si és que troben feina. Així és com malbarata els diners el Govern de DA. Repetim-ho: marginant els joves amb precarietat, gastant-se molts euros en pensions per a gent que ja té 18 anys. Una situació molt vergonyosa quan la seva funció hauria de ser vetllar per l’usuari perquè tingui un futur estable.

El més cruel, crec, per als nostres joves és que no se’ls informa dels drets quan estan sent seguits pel Servei d’Orientació. Se’ls demana que busquin ells mateixos

la solució als seus problemes o que dormin a casa d’amics o coneguts amb la finalitat d’estalviar-se ajudar-los, com si fossin un problema per Afers Socials. Fins i tot els fan signar papers sense donar-los cap còpia ni explicant-los què firmen. Tampoc se’ls informa dels drets i ajuts que estan disponibles per a cada usuari. Fins i tot s’arriba a violar la seva intimitat a l’hora de parlar amb els mateixos usuaris dels seus problemes. Jo he viscut en una pensió en aquestes condicions, i trobo que era i és un ambient trist i desolador.

Què costa pagar un pis i invertir el que sobra en estris i àpats? Per què el Govern gasta 600 euros per a cada persona però no fa cap acompanyament en pisos socials passats els 18 anys? Aquesta és la situació dels joves andorrans i residents que fan el pas de voler-se emancipar. Què vol fer el nostre Govern de la nostra joventut?

On és la famosa Cartera Social (aquell llibret, tríptic, que orienta a la població pel que fa als drets i a les ajudes que pot rebre cada col·lectiu)? Una cartera que és fonamental per complir els requisits de la llei social.

Al ministeri m’han dit que no saben què és una cartera social. Vergonyós! Són la branca central de la llei social d’Andorra i, en canvi, generen manca d’informació i confusió en ajuts que es realitzen. Mentrestant, molts joves voldrien ajudar al país, però sense informació dels ajuts i drets canvien d’opinió i ja només volen marxar-ne. A això ajuden les massives ajudes discriminatòries, ja que segons qui ets i quin nom tinguis, tens o no dret a ajudes socials. Tan sols has de callar i buscar-te la vida. Cada dia que passa més joves prefereixen estar al carrer, farts del cansament que els provoca la humiliació que reben del nostre Govern. I pensen: quina finalitat té per a un jove demanar ajuts, si al final ens tanquen la porta cap al carrer?

La joventut d’Andorra està totalment abandonada quan, en el fons, són el seu present. Però un país sense un present estable no podrà donar un futur estable, i si segueixen ajudant per aquest camí discriminatori i no donen la mà als nostres joves, ells marxaran i no vull pensar com serà la nostra Andorra d’aquí 20 anys.

Espero i desitjo que això canviï i que es faci pública la famosa cartera social, ja que sense informació la llei social i l’atenció és discriminatòria.

Tan sols vull donar forces als nostres joves andorrans i residents. No esteu sols. Seguiu lluitant pels vostres drets. No us deixeu emportar per la humiliació del Govern actual.

Sou el present i Andorra és vostra. Podeu canviar-la. Teniu drets que s’han de respectar des del ministeri d’Afers Socials i els seus departaments. Heu de reclamar els vostres drets com a persones i no tolerar més aquest tracte, ja que com diu algú tots som Andorra.

 

Reflexión de superación del día a dia

Creado: Jueves, 07 Septiembre 2017 Publicado: Jueves, 07 Septiembre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Cada dia al despertar sea como sea la noche agradezco ver el sol i día.


Aveces solo los saludos , las risas , los momentos a recordar no son la fuerza a seguir adelante
Todos tenemos problemas solo ay que saberlos afrontarlos , en algunos artículos de la web hablo de las vivencias , si algo aprendí de ellas es que me hicieron mas fuerte , i como dice Shakira

-Después de la tormenta sale el sol , i así es , cada uno de nosotros tiene momentos , épocas duras otra mas llevaderas , simplemente ay que saber apreciar los momentos , vivir-los al máximo i olvidar esos momentos difícil , no es fácil pero tampoco imposible. Vivir en la trsitesa no nos aporta nada , en mi caso tengo dia tristes que defino como días de cansancio moral , algo normal cuando uno crece donde yo crecí , mi orgullo i forma de ser positivo es poder contar lo vivido i andurado , son cuestiones que me hacen ser mas fuerte , esperanzador i luchador , si no puedo levantarme i andar , trabajare desde la cama , el llamado "trabajo " es tan solo poder vivir , de una manera o otra vivir .
Las depresiones son fruto de cansancio moral en grand mayoría de veces , solo ay que pausarse i seguir caminando ya que al final todos los problemas son pruebas de superación .

Situaciones Escalofriantes

Creado: Jueves, 07 Septiembre 2017 Publicado: Jueves, 07 Septiembre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Era muy común el despertarnos y que se nos metieran prisas a salir de las habitaciones , un día pregunte , no despiertas a juan?  me contestaron

Cállate e sigue los demás ..

Murió durante la noche donde supuestamente ay celadores que deben velar por el bien estar de los pacientes.

Los suicidios era lo mas común , la gente no podía con sus problemas i menos encerados sin derechos ni a nada

Las técnicas propuestas para rehabilitarnos eran sueros supuesta mente en fase experimental o Tratamientos ElectroChocs  , los llamados TEC .

Las medicaciones eran tan altas en dosis que nos dormíamos fumando un cigarrillo y había días que no podíamos ni hablar , tan fuertes que algunos no soportaban estas dosis i no llegaban a acabar los tratamientos

Obviamente todo esto nunca fue contado a las familias o amigos siempre era mas facil decir muerte natural o inventarse algo mas adecuado .

Yo mismo vivi la muerte de mas de un Andorrano con nombre apellido al cual se mintieron la circustancias dek fallecimiento

Cuando ubo el primer incendio por un piromano que se prendió fuego el mismo se adapto el centro con las normativas de seguridad , pero aun e asín , cuando sabían de una inspección de salud a punto de producirse , ya limpiaban todo y dejaban todo pulido , por que lo que son baños se lavaban 1 ves al día y los suelos de las salas comunes eran los ceniceros , i zonas con mas transito convivencia i nunca limpiadas con frecuencia .

Los baños eran sin puertas , era común el trafico de droga dentro del centro i esas zonas eran las mas frecuentadas , tampoco podíamos tener intimidad ni derecho a quejarnos de como se nos trataba , las contenciones eran a base de mano dura .

Que pasara ahora?

Creado: Jueves, 07 Septiembre 2017 Publicado: Jueves, 07 Septiembre 2017 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ratio: 0 / 5

Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Cuando te arrebatan las esperanzas i dicen que la negligencia medica empieza a afectar tu cuerpo i metabolismo.... No hay vuelta atrás ....

Una negligencia medica de 28 años que ahora me produce handicap al día a día. Muchos días me levanto sin poder andar con normalidad , sufriendo dolores óseos , dolores musculares... Una lucha contra la degeneración , como bien me dijo una neuróloga , "te han quemado el sistema nervioso".

Mis depresiones son cansancios de no poder ser lo que yo quisiera , de aguantar diagnósticos médicos terribles , si fuera una muerte drástica seria mejor que añadir dolores sobre dolores , pero eso me toco sufrir i de algún modo me acabo siempre auto-superan-dome , quiza mi fuerza de voluntad sea mas fuerte que la ciencia medica , pero en los peores momentos , en días duros como hoy revivo el diagnostico la negligencia medica empieza a afectar tu cuerpo i metabolismo.... No hay vuelta atrás .... Solo tengo que seguir luchando para poder seguir adelante , es duro , pero es la realidad , solo puedo permitirme días de descanso , dormir descansar , recoger fuerzas para seguir caminado , aun que el dolor me queme por dentro i fuera , aun que mi carácter cambie de un día al otro.

Dicen que caminante no hay camino se hace camino al andar Perdí 28 años , 28 años valiosos pero mi objetivo es recuperar 38 años o mas para seguir viviendo a pesar de lo perdido . No me rendiré , ya rechase varios tratamientos , morfina entre otros , el dolor es una batalla mental i física , el poder es querer , la depresión en cansancio , pero lo mas importante es que seguiré peleando , aun que me arrebatan años de mi vida , porque por algo vine ha este mundo ,  para demostrar que un cerebelo quemado puede seguir funcionando.

Apago la luz y me voy a quizá descansar , ya que el frió me endurece los músculos i dolores i requiero descanso para afrontar el día a día la pelea por subsistir aguantar de pie i seguir luchando para ser lo mas normal posible , alegre feliz por nunca rendirme , i aun que cueste forzarme a seguir adelante , un año difícil , muchas defunciones de mi alrededor , muchas malas noticias Pero despues de la tormenta sale el sol , no hay mal que por bien no venga así seguiré pelando por el bien , derrotando el dolor , sobreviviendo i viviendo la vida.